JAP Vidal

Relatos fantásticos y de misterio de JAP Vidal

Català

El racó més fosc

by Deja un comentario


– Et posaràs bé.

Ella no contesta, roman amb els ulls tancats mentre el seu marit, el seu amic, l’observa amb rostre torbat. «Et posaràs bé, amor meu» insisteix, amb l’imperiós desig de creure en les seves pròpies paraules. La cambra es manté en penombres, encara que sempre existeix un racó on les ombres encara poden ser més negres, abocant-s’hi amenaçadores, esperant l’ocasió de cobrar vida.

Invisible, latent, la Segadora de vides aguaita des d’aquell racó opac, disposada a cobrar-se l’ànima que ha vingut a buscar. Les llàgrimes abocades pels ulls de l’home, el dolor marcat en el pàl·lid semblant de la dona, Ella no entén de sentiments; dolor, amor, tristesa, nostàlgia, totes elles són paraules buides per a l’Àngel Exterminador. Ningú seria capaç d’apreciar com les seves ossudes mans s’alcen a poc a poc, els braços s’estiren buscant la vida que enveja, que anhela devorar. S’acosta el moment.

La dona no és conscient d’aquesta presència, ni tan sols s’adona que ha sonat el timbre i que el seu marit ha anat a obrir la porta. Ara les tenebres custodien el seu somni. Se senten sorolls al vestíbul, alguna cosa succeeix. El marit torna a entrar a l’habitació, però un ganivet pressiona la seva gola. Darrere seu, un home amb cara de rata l’empeny cap a dins, subjectant-lo d’un braç.

– Qui és aquesta? La teva dona?
– Està molt malalta, si us plau, no li facis mal. Et donaré tot el que tenim.
– Calla i porta’m les joies. Si intentes fotre’m, la mato.

El lladre deixa anar a l’home i s’acosta fins la dona que roman amb els ulls tancats, aliena al que succeeix al seu voltant, no nota res quan li arrenquen el collaret d’una estrebada, ni quan li treuen l’anell del seu dit de forma violenta. El tipus envolta el llit per comprovar si ella té alguna polsera en l’altre braç.

Sense avís previ, el lladre sent un fort dolor al pit, nota com una mà invisible li estreny el cor i l’esprem com si fos una llimona extraient-li fins al seu darrer alè de vida. La Parca obre el seu puny alliberant la seva presa, que cau al terra a plom. En sentir el soroll, el marit que estava buscant les joies a l’armari es gira aconseguint veure com una ombra torna a les tenebres d’aquell racó al qual mai arriba la llum.

La Mort ha vingut a cobrar-se una vida i la seva gana ha estat sadollada… de moment.

Sant Andreu gaudit en bambes

by Deja un comentario

Set del vespre del diumenge. Surto a córrer, tinc ganes i cal aprofitar abans que em pugui penedir. La meva gran motivació: passejar per alguns carrers del meu barri que més m’agraden.
I començo pel meu favorit, el carrer d’en Grau. És nit tancada, sembla més tard del que realment hi és, però hi ha gent al costat dels patis que s’estenen al llarg de tot el carrer. En aquests patis hi ha de tot, des de brossa dels propietaris més descuidats fins a boniques escultures dels més artístics, passant pels llimoners o les rosals que esbandeixen les seves aromes cada primavera. És molt agradable travessar-ho. 
La carrera continua per carrers estrets que m’han de portar fins al carrer Garcilaso, a la Sagrera. Destacar per sobre de tots el carrer de les Monges, quan passo al costat de l’església de Sant Pacià, és un racó del meu barri que em sembla gairebé místic. I quan arribo al final d’aquest carrer, a la cantonada amb el passeig de Fabra i Puig, em trobo amb una gran sorpresa, l’edifici dels cinemes Lauren Sant Andreu està obert! Ja no recordo quants anys portava tancat. No sé què fan dins, però veure el vestíbul del cinema ple de gent és com recuperar un antic amic al qual creies perdut per sempre. Només per aquesta sorpresa ja ha valgut la pena sortir aquesta tarda.
Continuo la meva marxa cap a la Sagrera, encara em queden dos dels plats forts de la cursa. Primer arribo al parc de la Pegaso. En aquest cas, de nit perd força atractiu. M’agrada molt més travessar-ho als matins a primera hora, poder gaudir de la seva contemplació, del so de la música de l’aigua corrent des dels sortidors de les fonts fins al petit llac. Però és el millor parc del barri, que malauradament no té gaires zones verdes, i per això val la pena travessar-ho. I per últim arribo a la plaça Maçades, la petita plaça Reial del barri de Sant Andreu, una plaça porxada plena de vida i amb una font, petita i bufona, al seu mig.
I d’aquí a Garcilaso són un parell de minuts, després sant tornem-hi cap a casa, travessant més o menys els mateixos carrers. El pròxim cop segurament passaré per altres carrers també molt macos, això sí, intentant evitar el carrer Gran, fantàstic per anar de compres però impossible per córrer. Però això ja us ho explicaré en una altra història.

Animals

by Deja un comentario

“Espera’t que et
vull dir en quina finestra em poso, que no t’equivoquis”

La Laia creua
tota la classe i es posa davant del vidre. Em mira i amb els seus ulls em diu “Has
de acomiadar-te de mi quan passis al meu costat, i seré aquí, no t’equivoquis
per que si no em quedaré molt trista”.
Li dedico un somriure per a contestar-li, també sense paraules, que sí, que he
captat el missatge. Surto de la classe, de l’edifici, i quan passo al costat de
l’aula d’acollida miro cap endavant, com si no me’n recordés. Però a l’últim
moment, just quan estic a la seva alçada, m’adreço cap a la finestra i la
saludo. Aquests dies ens saludem amb el signe de les banyes, per que diu que li
agrada el rock and roll, coses dels dibuixos animats.  Salto una miqueta, faig una mica el boig per a
que somrigui i oblidi que no ens veurem fins d’aquí a  unes hores. I enfilo el camí cap a la feina.
Mentre camino, a la memòria em torna la imatge que vaig viure el darrer cap de setmana: un
home jove i la seva parella empaitant-se a les escales del metro i cridant-se
retrets l’un a  l’altre. La situació ja
era força incòmoda de per si, però el que em va regirar l’estómac va ser veure
al fill de tots dos, d’uns cinc anys  com la Laia, intentant separar-los agafant els braços de tots dos i plorant desconsoladament.
Quina perspectiva pot tenir un nen en una situació com aquesta? Quin futur
podem esperar per a ell?

Difícil resposta. Només sé que si algun dia em torno un animal com aquests pares, si us plau, que algú m’executi d’un tret. M’ho tindré ben merescut.    

Güegüillos

by Deja un comentario

Català
 Español  

Poques coses il·lusionen més que observar com la teva filla va aprenent a llegir, cada dia una miqueta millor. Agafa el seu llibre de l’aneguet lleig, escrit en lletres majúscules i ho assimila síl·laba a síl·laba.
De vegades passa a gran velocitat sobre paraules que ha memoritzat i unes altres, amb paraules més complexes, s’ennuega en diftongs, ce hacs, o te ics. No importa, cap obstacle impedirà que continuï aprenent en un procés exponencial.
Poques coses il·lusionen més, he dit, però fa pocs dies es va superar explicant-nos el seu primer acudit. Va ser aquest diumenge. Els dies festius, quan la Laia es desperta, ens crida a plena veu «Papa, mama! Tanqueu-me la porta!» Sempre ens demana el mateix. Al principi jo pensava que era perquè no li entrés la llum del passadís. Aviat vaig esbrinar que en realitat ho feia per sortir corrent cap a la nostra habitació per sorpresa, tan aviat com nosaltres tornàvem al llit després de mig tancar-li la porta per amagar la molesta claredat. Es fica al llit una estona amb nosaltres, deu minutets, per rebre uns quants mimos i dotzenes de petons, abans de dir-nos que vol anar al menjador a esmorzar i veure els dibuixos animats.
Aquest diumenge, entre mimos i petons ens va dir. «Aquest acudit m’ho ha explicat la Judith, la meva professora d’anglès: Un hombre entra en una peluquería y pide que le corten el pelo. El peluquero pregunta «¿Le corto también las patillas?» y el hombre contesta «¿Y con que ando? ¿Con los güegüillos? » Ens va fer molta gràcia ho bé que havia explicat l’acudit i aquesta expressió de «güegüillos», fruit del desconeixement de què significa. Ens va enxampar completament por sorpresa, i per això va ser tan especial.
Es tracta d’un moment emocionant doncs som conscients que tenim a casa un diamant en brut, amb moltes ganes d’aprendre cada dia coses noves, amb el risc que també comporta doncs no totes aquestes coses noves seran del nostre gust, segur. De totes maneres, hem de quedar-nos amb allò de positiu, Laia vol aprendre i nosaltres estem disposats a ajudar-la.

Un Sant Jordi qualsevol – 2

by Deja un comentario

Català Español  

Pam! No ho veig arribar. De sobte un globus taronja s’estampa contra la meva cara. Un segon després el globus retrocedeix i veig a un nen d’uns cinc anys que em mira i es riu. Jo estava tan tranquil, fent una ullada als llibres de la parada d’en Cau del Paff, fins que aquell globus m’ha encegat.
Sense temps ni tan sols per dubtar si es tracta d’un accident o no, la bèstia llança de nou el seu globus contra el meu rostre. Ho intercepto just abans que em torni al colpejar. És un globus de propaganda de C’s! Què coi fa C’s regalant els globus a Sant Jordi? Per què no regala llibres i roses com fa fins i tot la fruiteria del costat de casa? No se suposa que és el que s’ha de regalar avui?
«No facis això, maco». El nen no fa cas de la seva mare i torna a colpejar-me deliberadament amb el puto globus. Aquesta vegada ho esquivo mentre em defeco mentalment a sobre del marrec de la punyeta. La meva filla s’adona del que succeeix, «Això està molt malament, oi papà?» «Sí, filla, a aquest nen li hauria de treure el globus la seva mare abans que sigui massa tard». El xaval aconsegueix que em surti del mig i llavors decideix tocar-li els nassos a l’home calb que és davant meu. Comença a estampar-li el globus en la calba davant la meva mirada atònita. L’home no fa ni cas, deu tenir la calba insensibilitzada. L’estampa un cop. «No facis això, maco». Dos cops. El petit Neron riu. «No facis això, maco». Tres cops. El nen es peta de riure. Aleshores, un miracle.Plash! Sense cap motiu, el globus explota i ara el que es queda amb «cara de babau» és el nen. I el que es caragola de riure sense cap dissimulo sóc jo. El nen engega a plorar desconsoladament i la seva mare li abraça amb la intenció de calmar-ho. Una imatge molt tendra. Jo em segueixo partint mentre li dic a la meva filla «Potser, al cap i la fi, existeixi la justícia divina per fer el que havia d’haver fet una mare abans». Sí, ho sé, només és un nen. Potser sóc una mica cruel, oi?

Un Sant Jordi qualsevol

by Deja un comentario

Català Español  

Vint-i-tres d’abril, Sant Jordi, una diada molt especial per a mi. Aquest any sabré el que se sent al signar la meva pròpia obra. Qui sap si fins i tot avui donaré el primer pas cap a l’eternitat. Sé que no serà fàcil, ja que gairebé ningú em coneix, però tots els escriptors comencen de zero i en algun moment els arriba la fama, almenys a alguns.
Ben d’hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l’editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s’acosta al meu estand improvisat. M’avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d’haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s’acosta fins al meu estand un home. S’atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d’uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.

– Vostè no és el veí del segon?

La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L’home que hi ha davant la taula s’atura i escolta amb atenció.

– Sí.
– No sabia que escrivia.
– Sí, sóc escriptor.
– I què escriu?
– Novel·les de terror.
– La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
– Molt bé.
– Vostè no té editorial?
– No, jo m’autopublico.
– Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
– No, si jo no…
– Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
– Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
– Doncs a què espera?
– És que jo no vull…
– No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l’editorial.
– Vol comprar un llibre?
– Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
– No, no cal, de debò.
– Sembla que està començant a ploure.

La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l’ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.

És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m’acosta amb unes roses a la mà. És un home de l’est d’Europa.

– Hola amic. Encara treballant?
– Sí.
– Han anat bé les vendes?
– Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t’ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
– A mi m’ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
– En què has pensat?
– Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
– És més car el meu llibre.
– Aleshores que tinguis molta sort, amic.
– Espera! Espera! D’acord, t’ho canvio.
– Que bé! Aquí tens una rosa.

Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.

– Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
– No, no et preocupis.

Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.

– Ostres! Ho sento! T’ho canviaria però és que no puc.

Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.

– No et preocupis, la taca de sang m’agrada.

L’home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l’home, o el que sigui, és molt ràpid i m’agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m’immobilitza. Em xiuxiueja a cau d’orella.

– Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.

Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s’està complint, encara que no sigui com jo pensava.

Més de 10000

by Deja un comentario

Català Español  

Em dic Ulises. No sóc pas el rei d’Ítaca. No he conquerit Troia. Les úniques sirenes que conec són les dels serveis d’urgències. Tampoc sóc un heroi.


Sí que sóc un aventurer. Sense voler pecar de presumptuós, em permeto la llicència d’adjudicar-me aquest adjectiu després d’haver viatjat més de deu mil quilòmetres en bicicleta pels carrers de Barcelona. Potser algú de vosaltres pensi que estic de conya, que no és per tant. Malgrat tot, la majoria de vosaltres segur que us podeu fer una idea del que representa circular en bicicleta per una ciutat com Barcelona i la quantitat d’anècdotes que comporta.
M’han insultat, m’han passat fregant per a demostrar-me qui és el fort i qui sobra a la carretera, fins i tot una vegada em van llençar un ou des d’un edifici -que no em va impactar de miracle- mentre romania aturat a un semàfor de la Meridiana. He tingut agries discussions amb vianants, taxistes, conductors d’autobús, transportistes, motoristes.
Però també he tingut bones experiències que em recorden que la majoria de la gent és bona, malgrat que sovint no ens ho sembli. I sobretot he après moltes coses durant aquests més de deu mil quilòmetres que es podrien resumir en tres: respecte, seny i humilitat.


Respecte: Jo no sóc més que ningú, no tinc cap tracte especial pel qual sempre hagi de tenir preferència o pugui fer el que vulgui. Si actuo d’aquesta manera, no duraré gaire.


Seny: si sempre el féssim servir ni tan sols ens caldria regir-nos pels senyals de circulació. Tothom tindria prou cap per a saber què pot i què no pot fer.


Humilitat: tothom s’equivoca, i quan ho fem hem de ser prou madurs per a reconèixer els nostres errors. Una disculpa a temps pot estalviar-nos tensions innecessàries amb altres vehicles o vianants. I igual que hem de reconèixer els nostres errors, també hem de disculpar els dels altres quan admeten el seu error.

També puc afirmar que els ciclistes no són ni millors ni pitjors que la resta d’elements que formen el puzle de la circulació per Barcelona. No es pot parlar de col·lectius perillosos, sinó de persones amb un comportament perillós o negligent. De vegades la ignorància és la pitjor de les amenaces.


Dit això, sóc conscient que demà, quan torni a agafar la bici, ningú em garanteix que el destí no em depari una mala jugada, una bicicleta blanca que qualsevol dia decori el lloc on vaig quedar-me per sempre. Cada viatge és diferent, una nova aventura on els deus juguen amb nosaltres.

El caçador de núvols

by Deja un comentario

– Bona nit, Laia! Que somiïs amb...amb qui?
– Avui amb l’Amparo i el Max.
– Molt bé. Els hi diré que aquesta nit somiaràs amb ells.
– No tanquis la porta, papà! Em fa por!
– A veure…no, no hi ha ningú.
– I el caçador de llàgrimes?
– No, tampoc, pots dormir tranquil·la. Bona nit, preciosa!
– Papà, no t’he dit el que he somiat aquesta nit!
– I què has somiat?
– Doncs he somiat que quan tu estaves a la feina hi havia un home que em protegia.
– Un home?
– Sí, era com el caçador de llàgrimes però amb sabates verdes i no pas vermelles.
– Que curiós! I què més?
– Doncs que també és una ombra, però es una ombra bona.
– I té nom?
– El caçador de núvols.
– I per què es diu així?
– Doncs per què camina sobre un núvol.
– M’agrada la idea. Caminar sobre els núvols és una forma de definir la felicitat. Pot ser l’antítesi perfecta del caçador de llàgrimes.
– Què és això?
– Doncs que és el contrari. T’agradaria una història amb el caçador de núvols?
– Sí, papà.
– Doncs m’ho apunto. Què tremoli el caçador de llàgrimes! Visca el caçador de núvols!