«Allahu akbar!» Mentre crido la takbir, em disposo a abandonar aquest món com un màrtir. Al mateix moment al que sento els trets me n’adono de desenes d’urpades de dolor sobre el meu cos. No tinc temps ni de tancar els ulls. Potser, d’haver-ho fet, podria tornar-los a obrir a la Yanna, envoltat per un grup de huríes somrients i disposades a servir-me eternament.
Malauradament no els he tancat a temps i en una fracció de segon passo d’estar agonitzant, entre vinyes, a tornar a les Rambles. Però ja no són les Rambles. Tot ha canviat. No hi ha colors, és un món en blanc i negre…i buit, a excepció d’un nen agafat al seu osset de peluix i que plora enmig del passeig, a uns cent metres de distància d’on sóc. Tots dos som les úniques notes discordants de color en aquest escenari monocromàtic. Els gemecs del petit trenquen el silenci sepulcral d’aquest lloc sempre tan concorregut. Ni tan sols corre una gota d’aire. Pot ser que estigui somiant que m’he colat a l’interior d’una foto antiga.
Camino fins al petit, sense escoltar el so de les meves sabates. M’ajupo al seu costat i li pregunto on son els seus pares. No em contesta, segueix gemegant. Els seus ulls em miren atemorits. Vull dir-li que no ha de tenir-me por, que no li faré cap mal, però quan allargo el braç el nen observa que la mà que li ofereixo està plena de sang que no és meva. Malgrat això, accepta la meva ajuda i es posa en peus. Els seus plors es van esmorteint a poc a poc fins que, en complet silenci, els dos continuem agafats de la mà en direcció a l’estàtua d’un descobridor que des de fa segles, apunta amb el seu dit cap a la terra d’on vindran els que van jurar acabar amb els infidels.
Penso en el meu iman, Abdelbaki, en les seves paraules: «Quin sentit té la teva miserable existència si no és el de fer coses importants? Qui se’n recordarà de tu si mors com un xai ? Tots venim al món amb un objectiu, Youness. El teu i el meu és el de convertir-nos en màrtirs d’Al·là i tenir un lloc de privilegi a la Yanna.»
On és ell ara? Espera, potser sigui la figura fosca d’allà davant. No, no ho sembla, aquest personatge és molt més alt, un gegant. En acostar-nos puc distingir que porta una túnica negra, com si fos un frare, amb una caputxa que oculta el seu rostre. A la seva mà dreta porta una dalla. Ens espera just al lloc on vaig abandonar la furgoneta, sobre el mosaic de colors vius, ara blanc i negre. Pot ser que sigui un dels mimos de les Rambles. La seva disfressa és tan perfecta que ha aconseguit posar-me la pell de gallina. En arribar a la seva alçada , vull passar de llarg però interposa la seva dalla en el meu camí. Una veu greu i poderosa retrona per tota la rambla. No és una veu masculina ni tampoc femenina. No és una veu vella ni tampoc jove.
– On creus que vas, Youness?
– Estic ajudant a aquest nen a trobar als seus pares.
– Ell es queda aquí. La seva ànima no pot abandonar les Rambles.
– Per què?
– Perquè tu el vas matar.
– No pot ser.
Ja no noto la mà del petit, em giro cap a ell i observo com ha perdut el color i el seu cos en blanc i negre s’esvaeix poc a poc. Els seus ulls em miren confusos, sense odi, sense por, només amb una pregunta: «Per què?»
– No t’esforcis a contestar el que no saps.
– Jo no volia matar nens.
– No et preocupis. Al cap i a la fi, d’ aquí a cent anys ningú se’n recordarà de tu, com tampoc ningú ja recorda als altres assassins que van sembrar de sang aquesta ciutat. No ets més que una peça en un engranatge que mai entendràs. Ni tan sols ets conscient de que fa una mil·lèsima de segon, una bala t’acaba de matar.
A la Mort poc li importen els meus arguments, els meus somnis o els meus ideals. A Ella només li importa una cosa: fer bé el seu treball. M’agenollo davant la seva figura sabent ja que no aniré a la Yanna, que mai sentiré les carícies de les huríes, que la meva mort i la de les meves víctimes ha estat en va.
Mentre la dalla cau sobre el meu coll, me n’adono que la seva fulla és la bala que no he sentit arribar.
