• Saltar a la navegación principal
  • Saltar al contenido principal

JAP Vidal

Relatos fantásticos y de misterio de JAP Vidal

  • Relatos
    • El año de la rata
      • El año de la rata
      • El año de la rata – Héroes
      • El año de la rata – Fe
      • El año de la rata – Amuletos
      • El año de la rata – Perdidos
    • Castellano
      • 2020
        • Y la venganza surgió del mar
        • Las diez patas de Carcinos
        • El vividor
      • 2019
        • La duda de Orfeo
        • Amor multiversal
        • Save our souls
        • El alma amputada
        • Max
        • La variable
      • 2018
        • A través de la ventana
        • Mientras te recuerden
        • La belleza de las estrellas fugaces
        • Enlazados
        • Metamorfosis
        • La Momia
        • El ente sombra
        • Mientras haya un lobo vivo
        • Hermes Wings
        • El evangelio perdido
        • Neska
        • Las marionetas del Poder
        • Derechos de imagen
        • El maldito cuadro maldito
        • Carnival Killers
        • Luz
        • Un mundo ingrato
        • Simpatía por el reo
      • 2017
        • El último hombre bueno
        • La sonrisa de Nahia
        • Mis mejores deseos
        • El pollo
        • El rebaño
        • La maldición de Ramsés
        • Macabro placer
        • No matarás
        • La castañera
        • El invierno ha llegado
        • Llueve sobre mojado
        • TU LIBRO
        • Aplicando la ley proporcionalmente
        • Tú decides
        • El antropófago del Gayxample
        • El cácaro
        • Piel
        • La bala que no oiga llegar
        • En vivo entre muertos
        • Back in Black
        • Ocho horas
        • A puerta fría
        • Inés
        • Noche de difuntos
        • La lista del dragón
        • El hombre eterno
        • El vigilante de noche
        • El clérigo
        • El rincón más oscuro
        • Kaiju, la bestia.
        • Diablo
        • …a hierro muere
    • Català
      • L’evangeli desaparegut
      • La Neska
      • El somriure de la Nahia
      • El ramat
      • Tu decideixes
      • La bala que no senti arribar
      • El vigilant de nit
      • El racó més fosc
      • Kaiju, el monstre
      • …d’espasa té de morir
    • English
      • Kaiju, the monster
      • Evil Tramp
      • …dies by the sword.
  • Lecturas
    • Muerte sin resurrección (Roberto Martínez Guzmán)
    • La arena del reloj – Mayte Esteban
    • 50 palos – Pau Donés
    • Un café a las seis – Pilar Muñoz
    • Leyendas de la Tierra límite : Las Tierras Blancas
    • Un cadáver muy frío – Ana Bolox
    • Lectores aéreos – Gabriella Campbell
    • Un hotel en ninguna parte – Mónica Gutiérrez
    • Siete libros para Eva – Roberto Martínez Guzmán
    • El silbido de la serpiente
  • Bibliografía
    • El autor
    • 50/30 Historias para el camino
    • La librería a la vuelta de la esquina
  • Agradecimientos
  • Política de privacidad

ficció

L’evangeli desaparegut

8 mayo, 2018 by JAP Vidal Deja un comentario

– Ens estàs dient que has trobat un altre evangeli apòcrif?
– Un altre no, germà suprem. Es tracta sens dubte de “l’Evangeli Apòcrif” més important de la Història.

Tant el germà suprem com els patrons del tribunal de la “Santa Garduña” van guardar silenci durant un temps que va semblar una eternitat. La informació que estava a punt de revelar el patró Eduardo podia ser de vital importància per als seus interessos.

– A veure germà, hi ha milers d’evangelis perduts de versions sobre la vida i els ensenyaments del Messies. La majoria d’aquests evangelis van desaparèixer als primers segles del Cristianisme.
– Aquest el van trobar els meus millors investigadors en unes dependències romanes.
– Romanes? De Judea o potser Egipte?
– Romanes de Sevilla, germà suprem!
– Què vols dir?
– Estava ocult entre altres pergamins oblidats en els arxius de la ciutat. Algú l’havia deixat allà sense saber ni qui l’havia escrit ni el que aquell text significava.
– I de qui és? D’algun Apòstol?
– No, de Sèneca.
– Impossible! Això és absurd! – Va interrompre Pedro, un altre dels patrons d’aquella misteriosa organització. Les seves desavinences amb el germà Eduardo eren conegudes per la resta de patrons i també pel germà suprem.
– En absolut – va apuntar Eduardo – ja hi havien rumors que Sèneca coneixia personalment a Saül de Tarso, Sant Pau. Però no hi havia proves. Ara sí que n’hi ha. 

Eduardo va repartir uns documents entre els membres del tribunal.

– Què és això? El suposat Evangeli? – el to de menyspreu de Pedro no va passar desapercebut.
– Recorda el germà suprem les famoses «Cartes a Lucili»? – Eduardo va fer oïdes sordes a la burla del seu adversari.
– “Epistulae morales ad Lucilium”. Les cent vint-i-quatre epístoles que escrigué Sèneca al seu misteriós amic – va indicar el germà suprem.
– No s’ha pogut provar que Lucili existís, però el que sí que s’ha provat és l’existència d’una altra nova carta, la cent vint-i-cinc.
– És aquesta? – va preguntar el germà Suprem.
– Sí. I no és una carta qualsevol. El que amaga aquest text és d’una magnitud sísmica.
– «Seneca suo Lucilio salutem…» I per què no ho heu traduït? – va protestar Pedro.
– No us preocupeu. Precisament tinc una còpia traduïda pels meus homes de confiança. Diu així:

«Sèneca saluda al seu Lucili. He deixat pel final la més important de les meves epístoles, i també la més perillosa. Col·loca al racó més amagat de la teva memòria les meves paraules i a continuació crema aquest papir abans que arribi a les mans d’algun dels meus molts enemics.
Saps bé que sempre m’he caracteritzat per ser una persona de conviccions fermes, recte i honest amb mi mateix. No m’ha estat fàcil, fins i tot haig de confessar que amb freqüència m’he deixat portar per l’avarícia i el desig. No sóc de pedra encara que de vegades ho sembli. Però cada vegada que he ensopegat en el camí de la vida, m’he tornat a aixecar amb més força gràcies a la meva fe cristiana.
Sí, Lucili, sóc cristià. Tot va començar quan fa uns anys em vaig trobar al Saül, un personatge molt important de la comunitat cristiana i amb el qual vaig poder parlar quan va visitar Roma. Ell no va conèixer al Messies directament, però em va explicar com era en realitat, molt diferent de la imatge esbiaixada que ha arribat fins a nosaltres. El més important de tot, Lucili, és que Jesús no era jueu, sinó que era un dels nostres, un militar romà. El seu origen era hispà, igual que el meu. Saül m’ho va explicar amb les següents paraules:

Odiaven el seu uniforme. Odiaven la seva masculinitat, el seu pit descobert. Jesús l’hebreu en realitat era Manuel el legionari, home de llargues patilles, mentó prominent i músculs endurits per mil batalles. Va fer enemics poderosos, envejosos de la seva valentia i desconeixement de la por. Per desgràcia, Manuel també tenia una gran virtut i, tanmateix, un gran defecte: era un home de principis, lligat de peus i mans a un codi particular de conducta que l’obligava a honrar al nostre Déu i a la Pàtria per sobre de la seva persona. Aquesta va ser la seva perdició. El seu pare, un fuster de la llunyana Hispània, un tal Pepe, sempre havia anat allà on Roma necessitava del seu servei. Estava treballant en la construcció de la Via Agrippa, al costat de l’assentament d’Arbiun, quan la seva dona va donar a llum el primer fill de la parella. Manuel va néixer enmig del fred i la pluja amb la que el Cantàbric avisava als romans que no eren benvinguts en aquella terra. Els vàrduls, autòctons d’aquella regió maleïda, mai els hi van donar treva. La família de Manuel va abandonar Arbiun poc abans que aquells bàrbars ataquessin l’emplaçament i acabessin amb tots els nens romans. Van tornar a Tarraco i des d’allà van decidir creuar el Mare Nostrum a la recerca de fortuna. Van arribar a Judea quan Manuel tenia dotze anys. Des de petit, ell sempre va estar obsessionat per protegir als seus veïns, segurament sensibilitzat per l’hostilitat que havia patit al nord d’ Hispània. Per aquesta raó, quan va tenir edat, es va allistar a la legió. Aviat els seus companys van descobrir que era un home especial, destacant com un exemple de valentia i d’honor. No va trigar a convertir-se en centurió. Era un líder, sense cap mena de dubte.

La seva fama es va estendre per tota Jerusalem, però també l’odi cap a ell com a símbol del poder de Roma. Un dia, la seva centúria va ser reclamada per la guàrdia d’ Herodes, per ajudar a sufocar una petita insurrecció, que va acabar sent una emboscada en la que milers de rebels es van llançar sobre els valents romans, davant la permissivitat de la guàrdia local. Manuel podia haver fugit, però els seus principis li impedien abandonar a cap dels seus soldats. Va defensar amb honor, fins al final, als seus homes i a la seva pàtria. Ostatge dels insurrectes, aquests pretenien fer xantatge al delegat de l’Emperador a Judea perquè els romans abandonessin aquella regió. No obstant això, Manuel va aprofitar una petita distracció dels seus guardians per llevar-se la vida amb un punyal que havia aconseguit arrabassar a un d’ells. L’endemà, el seu cos va aparèixer penjat en una creu als afores de Jerusalem.
Tres dies després de la seva mort, el seu esperit es va aparèixer
als seus homes que havien sobreviscut a l’emboscada. Els va fer jurar que mai oblidarien l’ofensa dels rebels de Judea i que els perseguirien fins que no en quedés ni un amb vida, sense treva. Des de llavors, els legionaris són el flagell de tots els rebels del món. Per Déu i per la Pàtria. I per Manuel, el legionari.

Aquestes van ser les paraules de Saül, i ara les meves, el meu evangeli. El nostre Messies no era un home de pau, Lucili. Jesús, és a dir, Manuel, era un home de justícia. Ull per ull i dent per dent. La història va corrompre el seu missatge perquè a certs poders no els interessava, era més fàcil controlar als seus fidels si aquests creien en una doctrina de pau. El problema, benvolgut amic, és que no puc proclamar aquesta veritat sense posar en perill la meva vida. Aquesta és la meva desgràcia i el secret que has de guardar-me. Aquesta serà la meva última carta, la que mai haurà de veure la llum.
Vale (adéu).»  (Aquí acaba la carta cent vint-i-cinc a Lucili)

– Eduardo, això és la bomba! Déu era legionari, ni més ni menys! – el germà suprem no va ocultar la seva sorpresa i entusiasme.
– I un patriota espanyol! – va emfatitzar un dels patrons.
– I no era un “rojo de mierda”! – va afegir un altre patró de l’àmbit militar.
– Com podíeu pensar que Déu fos comunista? Era evident que no podia ser així! – Eduardo estava eufòric pel seu èxit.
– Has de publicar-ho en el teu periòdic! – li va exhortar el germà suprem.
– Una cosa, Eduardo – va intervenir Pedro, fins aleshores callat – Aquest cop podrem confiar en la fiabilitat de les teves fonts. oi?
– M’ofens, Pedro. És clar que sí. Són homes que porten molts anys treballant amb nosaltres, deixant-se la pell pel nostre país.
– No seran els mateixos que la última vegada van aconseguir que fóssim la rialla de tota Europa?
– Allò va ser un accident.
– Segur que el papir és autèntic, Eduardo? – va preguntar el germà gran amb desconfiança.
–  Autèntic, autèntic…
– Tan se val, Eduardo, publica’l, tenim prou mitjans per a fer-te costat i, si la cosa va mal, ja ho taparem, com sempre.
– Però José Mari, després els que quedem com imbècils som nosaltres. Tu mai dónes la cara! – Pedro no es va mossegar la llengua.

El rostre del germà suprem reflectia el seu enuig després d’esmentar el patró el seu nom de pila.

– Patró Eduardo, la meva funció és la d’organitzar les accions a executar per tots els membres d’aquesta santa germandat: nobles, jutges, empresaris, polítics, militars, policies, erudits, periodistes, pinxos o putes. Tots han de seguir les meves ordres i respectar la meva jerarquia. No perdonaré el més lleu conat de rebel·lia. Ara marxeu tots i prepareu la maquinària mediàtica per expandir el missatge de l’evangeli de Sèneca per tots els racons de la nació!

El germà suprem es va aixecar de la taula i, a continuació, la resta de patrons  que secundaven es van dispersar a la cerca de noves conjures amb les quals evitar que el poder d’Espanya se’ls hi  anés de les mans.

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Català, Comedia, ficció, Historia, Política, Religió

La Neska

3 mayo, 2018 by JAP Vidal Deja un comentario

S’ha quedat adormida en aquella sala i potser això no és més que un somni. Un somni molt estrany, això sí, sense menjars saborosos, ni «coses interessants» amb olors cridaneres. Tampoc hi és l’amo. Només una gran foscor tacada per petites llums que brillaven molt llunyanes. «És l’Univers, Neska», va dir una veu des de dins del seu cap, però, una cosa!  On era el seu cap? No el trobava, ni tampoc veia ni les seves potes ni la seva cua. Volava sense cos, ignorant cap a on es dirigia.
«No tinguis por bonica, aviat començaràs una nova aventura». De qui era aquesta veu? No era la de l’amo, ni la de cap conegut, o potser sí? Una vegada, recorda, va parlar amb … Una tortuga? Tenia aquesta veu. Ella, llavors, no era una gosseta encara, era una mica més gran, quelcom més poderós, però amb la mateixa bondat dins seu. Tornaria ara a aquella vida? Tornaria a ser una dragona? 
Seguia volant i volant dins d’aquella gàbia fosca que esperava acabés d’una vegada , desitjava poder despertar.
I  es va despertar, però l’amo no hi era. I tampoc es trobava a casa seva, la que coneixia tan bé perquè hi havia viscut tota una vida. No obstant, encara que aquell lloc li era desconegut, va retrobar-se amb veus i flaires que recordava molt bé i que la van tranquil·litzar. Tornava a tenir un cos però no podia moure’s, alguna cosa havia canviat des que s’adormí. 

La Laia estava asseguda sobre el llit dels seus pares, recolzava el seu petit cos de sis anys sobre el peluix gegant. Li va plantar un petó sonor en tots els morros. 

– Papà, tu creus que si li faig un petó a la meva Neska, la de debò ho notarà? 
– Segur que sí. No m’estranyaria gens que ara l’esperit de la Neska visqui dins del teu peluix. Així que has d’acaronar-la molt, per si de cas.

La Laia va abraçar a la seva peluda mascota sense vida… Sense vida he dit? Potser la vella Neska  s’enyori de no poder menjar ni olorar «coses interessants» i, per descomptat, que també trobarà a faltar al seu estimat amo, però està contenta de poder acompanyar a algú que se l’estima tant. S’ha convertit en un peluix feliç.

( En memòria de la gosseta labrador més bonica del món. Tan de bò sigui feliç allà on es trobi)

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Català, ficció, Neska

El ramat

5 diciembre, 2017 by JAP Vidal Deja un comentario

– Et dic que ho vaig veure amb els meus propis ulls!

La Nelly estava desesperada. El seu amic Sam no la creia. El Ted, el be més vell del ramat, pasturava a poca distància quan va aixecar el cap amb curiositat.

– De què parles, Nelly? – va preguntar, mentre mastegava la verda i fresca herba del prat.
– La Nelly diu que ha vist al pastor preparant la màquina de xollar – es va anticipar en Sam.
– Tan aviat? Fa un dia molt assolellat però encara queda molt fins a l’estiu.
– Això li he dit jo i mira com s’ha posat amb mi!

El Ted va pensar que les ovelles negres eren molt rares. Mentrestant,  en Sam va fer un gest a la seva amiga i tots dos es van allunyar una mica de la resta del ramat per continuar amb la discussió en veu baixa.

– Vés amb compte, Nelly. El que dius és molt greu si no tens proves. Segur que era un llop?
– No sóc tan vella com el Ted però tinc una edat, Sam. Recordo molt bé el dia que els mastins van arrossegar a la lloba moribunda fins a la cabanya del pastor. Des de llavors podria reconèixer a un llop fins i tot per l’olor.
– Però, Nelly! És impossible que s’hagin infiltrat entre nosaltres. Com podrien enganyar als mastins?
– No ho sé! Només et puc dir que aquesta nit, mentre tot el ramat dormia, m’ha cridat l’atenció l’olor d’una ovella que s’allunyava del ramat. He vist com s’acostava a la tanca i sortia sense cridar l’atenció. Abans d’escapar a la meva visió, quan devia pensar que ningú la mirava, es va treure del damunt la pell d’ovella.
– I vas creure que era un llop.
– Era un llop! Com aquell que durant tants anys ens va atemorir.
– I com va poder enganyar als mastins?
– No ho sé. Hi ha quelcom molt estrany en tot plegat.
– Suposo que tampoc sabràs per què no ens va atacar si ja estava dins del ramat.
– Qui diu que no ho hagi fet? Quantes ovelles han desaparegut en les últimes setmanes?
– No siguis paranoica, Nelly! Sempre hi ha hagut ovelles esgarriades!
– Un parell cada setmana? No pots negar que són massa, fins i tot per a un ramat tan gran.
– Segueixo pensant que és absurd.
– Se m’ocorre una idea per descobrir si tinc raó.
– Què vas a fer?
– Ja ho veuràs.

Aquella tarda, quan tot el ramat es preparava per accedir a l’estable després de passar tot el dia pasturant al prat, es va sentir la potent veu de la Nelly.

– Ensenyem les potes a l’entrar! Tots!
– Per què? – va preguntar la Sue, una ovella blanca que no suportava a la Nelly.
– Per comprovar si hi ha intrusos al ramat.
– Intrusos?
– Sí. Au som-hi! Mostreu les potes com faig jo!

El ramat estava acostumat a obeir, així que fins i tot la Sue va fer el que la Nelly deia, mostrar les potes al passar per les portes de l’estable. Tot i  així, un parell d’ovelles blanques es van negar a entrar.

– Vosaltres també! Ensenyeu les potes! – les va exhortar la Nelly.
– Què passa aquí? – va preguntar en Sam, que s’havia acostat a la Nelly.

Les dues ovelles sospitoses romanien juntes sense atrevir-se a passar. Les ovelles negres van començar a cridar tot d’una «Ensenyeu les potes!». La majoria d’ovelles blanques van protestar, molestes per veure com increpaven a altres de la seva espècie. Van començar a discutir les unes amb les altres i no van trigar a aparèixer els quatre mastins que cuidaven del ramat.

– Què us passa? – va bordar el més gran dels gossos, el Wolf, que era el cap.
– Aquestes d’aquí no són ovelles! – va afirmar la Nelly amb rotunditat.
– I què són?
– Llops! – les ovelles de l’interior de l’estable van començar a xiuxiuejar entre elles, atemorides.
– Estàs espantant al ramat!
– Tenim dret a saber la veritat.
– Tranquil·litza’t, Nelly – li va aconsellar el Sam, que s’havia situat al seu costat.
– No vull tranquil·litzar-me. Tinc dret a ….

En Wolf va deixar anar un feroç grunyit i es va posar en posició d’atac. Els altres tres mastins van fer el mateix. Tot el ramat es va allunyar de les portes de l’estable, el més lluny possible dels gossos. No obstant això, la Nelly no es va moure ni un centímetre. La tensió va durar un llarg minut, fins que a la fi, els mastins  se’n van anar. Les ovelles negres van ovacionar eufòriques al seu líder, que s’havia enfrontat als temibles gossos, que en teoria havien de protegir el ramat de tot perill. Però la Nelly no semblava satisfeta, al contrari. Les ovelles sospitoses havien aprofitat el moment de pànic per tornar amb el ramat i tot allò no havia servit per res.

– És veritat que hi ha llops entre nosaltres, Nelly? – li va preguntar una cosina seva, la Dorothy.
– Sí – va contestar – Però no tinc proves.
– Hem d’estar alerta, llavors.

En Sam es va acostar a les dues ovelles negres.

– Esteu jugant amb foc.
– Sou les ovelles blanques les que jugueu amb foc. Esteu donant recer a llops. No us en adoneu que també vosaltres sou les seves víctimes?
– No hi ha llops, Nelly!
– Com diguis, Sam.

Nelly es va girar cap a la seva cosina.

– Aquesta nit reunió de les ovelles negres. Avisa-les  a totes.

A la nit, totes les ovelles negres van acudir a la reunió en un racó apartat de l’estable, lluny de les orelles de la resta del ramat. No obstant això, no van poder evitar que una ovella blanca s’acostés i escoltés el que es deia en aquella reunió sense que cap s’adonés. Nelly no va trigar a explicar la raó de la reunió.

– Hem d’abandonar el ramat.

Dorothy va haver de demanar silenci doncs totes les ovelles es van alterar en sentir la proposta de la líder.

– Però a on aniríem? – va preguntar una d’elles – La muntanya està plena de perills.
– I la granja també. Demà a la nit marxem. Fins llavors, ni una paraula sobre el tema ni tan sols entre vosaltres.

L’endemà, el ramat va estar  pasturant sense que es notés la tensió de la nit anterior, ni els plans per a la nit següent. Però a la tarda, quan el ramat tornava a l’estable, els mastins li van tallar el pas a la Nelly i se la van emportar. En Sam va estar discutint amb ells, a banda, i després va parlar per a les ovelles i bens.

– El pastor s’ha assabentat pels mastins del nerviosisme de la Nelly i ha volgut tranquil·litzar-la en persona. No us preocupeu, avui dormirà en la seva falda i demà estarà entre nosaltres.

Quan al matí va tornar la Nelly, les ovelles negres, preocupades, van anar a rebre-la al prat. També es va acostar el Sam.

– Com estàs, Nelly? – va preguntar en Sam.
– On està la Dorothy? – va preguntar ella, seriosa, amb la mirada perduda.
– Ha fugit.
– Quan?
– Mentre dormíem. Va desaparèixer durant la nit.
– Una altra ovella negra esgarriada? – va preguntar al Sam, molt seriosa.

La Nelly no va dir res més, va buscar un racó apartat de la resta del ramat per pasturar en solitud. En Sam la va observar durant un parell d’hores. L’ovella negra no va aixecar la vista del terra ni una vegada en tota la estona. El be se li va acostar, preocupat.

– Què et passa, Nelly? Estàs bé?

La veu del Sam li arribava llunyana, malgrat trobar-se a menys d’un metre de distància. La Nelly va aixecar el cap. Va admirar la bellesa del prat verd, que les seves llàgrimes convertien en un meravellós caleidoscopi. En un d’aquells poliedres es reflectia la silueta d’un mastí, que l’observava, seriós, a uns quants metres de distància.

– Ahir no vaig veure al pastor. Els mastins em van portar a les seves gosseres i … al final vaig perdre la consciència.
– Ho sento Nelly.
– Tu sabies que anàvem a abandonar el ramat.
– Què vols dir?
– Vaig veure com ens espiaves des de les ombres la nit de la reunió.

L’ovella es va girar i va mirar al rostre del seu millor amic dins del ramat. Va observar que els seus ulls estaven buits, sense lluentor, com en la majoria de les ovelles. A excepció de les més petites i també de les més rebels, la resta d’ovelles del ramat no tenien lluentor en la seva mirada, no tenien vida. Per això odiaven a la Nelly, envejaven la seva rebel·lia, la seva il·lusió. En Sam també l’envejava.

– Tu ens vas trair.
– Et juro Nelly que no…

En Sam no va poder acabar la frase. La Nelly el va copejar amb les potes davanteres a tota la cara, una vegada i una altra. El mastí que vigilava a la Nelly se’n va adonar i va intentar actuar però les ovelles negres el van atacar, impedint-li acostar-se. La Nelly seguia copejant al Sam, que va doblegar les potes incapaç de plantar cara a l’atac d’ira de l’ovella negra. No obstant això, les ovelles blanques, encara que tard, van reaccionar. Van començar a atacar a les ovelles negres que obstaculitzaven al mastí. La Sue va córrer a avisar als altres mastins. La Nelly va deixar al Sam i va fugir a través del prat, havia d’aconseguir arribar al bosc. Però gràcies a la Sue i a la resta d’ovelles blanques, els mastins van poder reaccionar ràpid i van atrapar a la Nelly i a les altres ovelles negres que havien intentat escapar. Cap d’elles va aconseguir el bosc. Totes van ser portades a l’estable excepte la Nelly. A ella la van portar a la cabanya del pastor. La van obligar a entrar i allà la hi van deixar.

La Nelly mai havia estat a l’interior de la cabanya. Només entrar, clavada a la paret principal, va veure la pell d’un llop. Era, sens dubte, la lloba que un parell d’anys enrere havien atrapat els mastins. L’habitació feia olor de suor humana, de sang i d’una altra olor que l’ovella negra recordava molt bé.

– Hola Nelly.

Va veure al pastor al costat de la cabanya on es trobava la cuina. Estava tallant alguna cosa sobre la taula de fusta, amb un gran ganivet.

– Has tornat a portar-te malament?

L’humà seguia treballant amb el ganivet sense detenir-se mentre parlava.

– No em deixes més remei que deixar als meus cadells que decideixin la teva sort, com van fer amb la teva cosina, la Dorothy.

Va acabar de tallar amb el ganivet i va aixecar un tros de carn vermella. La sang corria per la seva mà. En aquell moment, de la foscor van sorgir un parell de llops, caminant al trot cap al pastor. L’home els va tirar el tros de carn i ells es van barallar per ell.

– Quan els mastins em van portar a la lloba moribunda, em vaig trobar amb que estava a punt de parir. Vaig rescatar a dos dels cadells i els vaig alimentar amb la vostra llet primer, i després amb la vostra carn. Al principi jo mateix escollia l’ovella a sacrificar, fins que ells van ser prou grans com per introduir-se al ramat i seleccionar les seves preses. No hi havies d’haver ficat els nassos, Nelly. Tu ets massa vella per al seu gust…

Un dels llops es va apoderar del tros de carn i l’altre es va queixar amb un trist gemec. El pastor li va fer un senyal al llop perdedor i aquest es va girar cap a la Nelly. El depredador va començar a trotar cap a ella.

…Però també és veritat que quan hi ha gana, no hi ha carn prou dura.

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Català, Faula, ficció, Social

Tu decideixes

30 septiembre, 2017 by JAP Vidal Deja un comentario

– Quiet! No ho facis!

El potencial criminal es va detenir en sec. L’agent de policia li mirava fixament, amb les cames lleugerament flexionades, apuntant-li amb l’índex de la seva mà esquerra, mentre amb la destra acaronava la culata de la seva pistola encara enfundada, una HK USPCompact. La posició del seu cos reflectia la tensió del moment.

– No t’atreviràs a disparar, hi ha molta gent.
– T’ho aviso, si ho fas no em deixaràs una altra alternativa.
– No tens per què fer-ho.
– Són les ordres. No m’obliguis, si us plau.

El policia es va reafirmar en la seva amenaça desenfundant la seva pistola. La va apuntar contra aquell home, al seu costat hi havia una dona i una nena, ambdues plorant. L’home va tornar a parlar, en la seva veu hi havia nerviosisme però també fermesa.

– Em dic Raúl, els meus pares són d’Extremadura. Aquesta dona d’aquí és la meva dona, Isabel, els seus pares són d’Andalusia. La nena que s’amaga de tu estrenyent-se contra les meves cames és la meva filla, Ona. Et demano que les miris a la cara. Si venim a votar, és que creiem que és el millor pel seu futur, no per fer-te mal a tu ni a ningú.

El policia no va contestar. Tot allò era un absurd. Però tenia una ordre explícita i no podia permetre que ningú la hi saltés. Què fàcil hauria estat enfrontar-se contra un encaputxat armat!

– I ara observa al teu al voltant. Què veus? Terroristes? Alguna amenaça a  la teva vida?
– T’ho aviso per última vegada. Deixa-ho anar o dispararé.

Algú, dins de la immensa cua que s’havia fet per votar, va començar a cridar «Votarem!Votarem!», i al moment centenars de veus li van seguir, fermes, sense por.

– Tu decideixes, jo ja ho he fet.

I dit això, Raúl va deixar de mirar a l’agent i es va disposar a deixar el seu vot a l’urna. El policia dubtava, el seu dit sobre el gallet també. A qui protegir? A qui servir? Al poble o a la llei? Havia de prémer el gallet?

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Català, Catalunya, ficció, Llibertat, Referèndum

El racó més fosc

25 mayo, 2017 by JAP Vidal Deja un comentario


– Et posaràs bé.

Ella no contesta, roman amb els ulls tancats mentre el seu marit, el seu amic, l’observa amb rostre torbat. «Et posaràs bé, amor meu» insisteix, amb l’imperiós desig de creure en les seves pròpies paraules. La cambra es manté en penombres, encara que sempre existeix un racó on les ombres encara poden ser més negres, abocant-s’hi amenaçadores, esperant l’ocasió de cobrar vida.

Invisible, latent, la Segadora de vides aguaita des d’aquell racó opac, disposada a cobrar-se l’ànima que ha vingut a buscar. Les llàgrimes abocades pels ulls de l’home, el dolor marcat en el pàl·lid semblant de la dona, Ella no entén de sentiments; dolor, amor, tristesa, nostàlgia, totes elles són paraules buides per a l’Àngel Exterminador. Ningú seria capaç d’apreciar com les seves ossudes mans s’alcen a poc a poc, els braços s’estiren buscant la vida que enveja, que anhela devorar. S’acosta el moment.

La dona no és conscient d’aquesta presència, ni tan sols s’adona que ha sonat el timbre i que el seu marit ha anat a obrir la porta. Ara les tenebres custodien el seu somni. Se senten sorolls al vestíbul, alguna cosa succeeix. El marit torna a entrar a l’habitació, però un ganivet pressiona la seva gola. Darrere seu, un home amb cara de rata l’empeny cap a dins, subjectant-lo d’un braç.

– Qui és aquesta? La teva dona?
– Està molt malalta, si us plau, no li facis mal. Et donaré tot el que tenim.
– Calla i porta’m les joies. Si intentes fotre’m, la mato.

El lladre deixa anar a l’home i s’acosta fins la dona que roman amb els ulls tancats, aliena al que succeeix al seu voltant, no nota res quan li arrenquen el collaret d’una estrebada, ni quan li treuen l’anell del seu dit de forma violenta. El tipus envolta el llit per comprovar si ella té alguna polsera en l’altre braç.

Sense avís previ, el lladre sent un fort dolor al pit, nota com una mà invisible li estreny el cor i l’esprem com si fos una llimona extraient-li fins al seu darrer alè de vida. La Parca obre el seu puny alliberant la seva presa, que cau al terra a plom. En sentir el soroll, el marit que estava buscant les joies a l’armari es gira aconseguint veure com una ombra torna a les tenebres d’aquell racó al qual mai arriba la llum.

La Mort ha vingut a cobrar-se una vida i la seva gana ha estat sadollada… de moment.

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Català, ficció, Mort

Copyright © 2026 · Infinity Pro on Genesis Framework · WordPress · Acceder

Utilizamos cookies propias y de terceros para garantizar el funcionamiento de la web, medir su uso y mejorar nuestros servicios. Puede aceptar todas las cookies, rechazar las no necesarias o configurar sus preferencias. Política de cookies

Configurar cookies

Necesarias para que la web funcione correctamente. No se pueden desactivar desde este panel.

Ayudan a medir el uso del sitio y mejorar sus contenidos.

Permiten publicidad, medición de campañas o personalización de anuncios.

Guardan preferencias o permiten contenido externo no necesario.