«VAMPIRS ENTRE NOSALTRES?»
El titular de l’article crida la meva atenció. Però després d’una ullada ràpida, em sento decebut. Simplement es tracta d’una nova obra de teatre que s’estrenarà pròximament al Paral·lel.
– Què mires?
La veu del meu cap, m’agafa de sorpresa i em sobresalto. Està darrere meu, tafanejant el meu diari.
– Res, només hi ha anuncis.
– I que esperes d’un diari gratuït?
– Doncs que sigui un diari i expliqui notícies.
– No et queixis tant i treballa una mica! Jo me’n vaig a casa.
– Molt bé, ens veiem demà al matí.
– Què vagi bé el torn de nit! Adéu.
I em quedo sol al garatge. El meu treball consisteix a vigilar els cotxes que entren i surten tota la nit. Avui, dilluns, gairebé ni un. És un treball molt avorrit, però a mi ja em va bé així. Em permet llegir, estudiar i altres coses que ara no vénen al cas, i ningú em toca els nassos per fer-ho. No, ningú em toca els nassos, però tampoc ningú m’ajudarà en cas que necessiti ajuda. Fins ara m’ha anat bastant bé però mai se sap què ens portarà la nit.
El garatge s’omple del soroll d’uns pneumàtics girant sobre el sòl de vinil. Uns focus m’enlluernen. El vehicle s’atura al costat de la meva garita, el conductor obre la porta i surt del cotxe. Vesteix casual però amb classe, marques cares. És jove, però sembla que ja hagi guanyat el seu primer milió, amb la seva melena de noi bo i modern. El gendre amb el que tots els pares somien per la seva filla, un noi «Tommy Hilfiger» en tota regla.
– Eh, amic, aparca’m el cotxe!
El paio em tira llença les claus del seu Audi A5 blanc i desapareix per la porta de sortida de vianants. Un clauer amb l’escut d’un famós club de futbol. De vegades et trobes amb imbècils com aquest, coses de l’ofici, no tot havia de ser perfecte. Aparco el cotxe del nen fatxenda i em poso a estudiar, que en un parell de dies tinc examen.
Passen un parell d’hores i se sent l’alarma d’un cotxe. Pels monitors veig que es tracta de l’Audi A5 que roman aparcat en a la planta tres. No hi ha ningú al seu costat. De vegades, quan sona una alarma no faig cas, però avui decideixo anar a veure què passa i així, de pas, estirar les cames. Quan arribo no hi ha ningú i l’alarma ja ha deixat de sonar. Faig un cop d’ull al voltant del cotxe però no veig res estrany. Mentre torno a la garita decideixo que ja està bé d’estudiar i que puc gaudir una estona de l’últim capítol de True Blood a la meva tablet.
No han passat ni cinc minuts i la maleïda alarma torna a sonar. No hi vull anar però el meu instint m’alerta d’una presència perillosa. Torno a comprovar l’ Audi A5 de la planta tres i veig que les portes ara estan obertes, l’alarma ha tornat a emmudir. A algú li ha donat per fotre’m la nit. Tanco les portes després de comprovar que l’interior del cotxe sembla intacte. Ara em tocarà tornar a la garita a agafar les claus del vehicle i una altra vegada refer el camí per tancar-ho. Si enxampo al graciós… I les maleïdes claus? Les havia deixat al tauler i ara no hi són!
– Busques això?
Em giro i veig un tipus vestit de negre assegut al meu seient amb les cames damunt de la taula. Cabells engominats i negres com la seva jaqueta de cuir, porta ulleres de sol i em recorda al cantant dels U2, el Bono. Un somriure entremaliat es dibuixa al seu rostre mentre m’ensenya les claus de l’Audi. Els dits de la seva mà dreta tenen unes ungles llargues i esmolades. Ja no tinc cap dubte, aquesta serà la nit.
– Què vols? Saps que hi ha càmeres per tot arreu?
– Ja no.
– Aquí no hi ha diners.
– Ho sé.
– I què t’emportaràs? Un cotxe? L’Audi?
– No.
S’aixeca del meu seient lentament i s’acosta a mi sense treure’m els ulls de sobre. Amb la mà esquerra, la que no porta les claus del cotxe, m’acaricia la galta, passant les seves ungles per sobre de la meva pell. Un petit pessic de dolor, noto una gota de sang baixar lentament fins al meu coll.
– Has de venir amb mi.
No intento resistir-me. Fa temps que ho esperava. Mentre caminem junts cap a la sortida del garatge, ell passa el seu braç per sobre de les meves espatlles.
– Ja saps on et porto?
– Ho imagino.
– I no et fa por?
– Sí.
– Ets un valent.
– Per tenir por?
– Precisament per això i no sortir corrent.
Segueixo caminant al seu costat fins que creuem la porta de sortida dels vianants. Sota les escales hi ha algú assegut amb les cames encreuades i els ulls ben oberts. Sembla estar drogat.
– El coneixes?
– És el imbècil de l’Audi.
– Doncs ja saps el que has de fer.
M’acosto a poc a poc. El jove em mira però no fa cap moviment, segurament està paralitzat pel terror o potser hipnotitzat. Només uns gemecs incomprensibles s’escapen per la seva boca. És una imatge trista, no queda res en aquest home que recordi al jove triomfador i egòlatra que unes hores abans em tractava amb menyspreu. Tinc el seu coll a uns centímetres de la meva boca, observo com l’artèria bombeja sang amb molta velocitat. M’acosto més i més. Oloro la seva por. Finalment, els meus ullals es claven amb força a la seva jugular. Noto com la carn cedeix a la pressió i la sang comença a córrer lliure. L’absorbeixo amb l’ànsia de l’assedegat, fins a l’última gota. Quan acabo, el jove ja no gemega, els seus ulls romanen oberts però apagats, sense vida. El seu cor ja no batega.
– Ara fes desaparèixer a aquest imbècil i no deixis cap prova. Ells no poden saber que existim.
– D’acord.
– Ja saps qui ets. No em donis les gràcies.
L’home de negre desapareix amb la mateixa discreció que va arribar.
Sí, ara ja sé qui sóc. He descobert per què m’agrada tant la nit i per què no suporto la llum del dia, malgrat que tampoc em fa cap mal.
I tu, quan hagis de deixar el teu cotxe en un garatge públic a la nit, vés amb compte, no et passis de llest. Perquè quan te n’adonis de qui és el vigilant, potser ja serà massa tard.
Deja una respuesta