“Espera’t que et
vull dir en quina finestra em poso, que no t’equivoquis”
vull dir en quina finestra em poso, que no t’equivoquis”
La Laia creua
tota la classe i es posa davant del vidre. Em mira i amb els seus ulls em diu “Has
de acomiadar-te de mi quan passis al meu costat, i seré aquí, no t’equivoquis
per que si no em quedaré molt trista”.
Li dedico un somriure per a contestar-li, també sense paraules, que sí, que he
captat el missatge. Surto de la classe, de l’edifici, i quan passo al costat de
l’aula d’acollida miro cap endavant, com si no me’n recordés. Però a l’últim
moment, just quan estic a la seva alçada, m’adreço cap a la finestra i la
saludo. Aquests dies ens saludem amb el signe de les banyes, per que diu que li
agrada el rock and roll, coses dels dibuixos animats. Salto una miqueta, faig una mica el boig per a
que somrigui i oblidi que no ens veurem fins d’aquí a unes hores. I enfilo el camí cap a la feina.
Mentre camino, a la memòria em torna la imatge que vaig viure el darrer cap de setmana: un
home jove i la seva parella empaitant-se a les escales del metro i cridant-se
retrets l’un a l’altre. La situació ja
era força incòmoda de per si, però el que em va regirar l’estómac va ser veure
al fill de tots dos, d’uns cinc anys com la Laia, intentant separar-los agafant els braços de tots dos i plorant desconsoladament.
Quina perspectiva pot tenir un nen en una situació com aquesta? Quin futur
podem esperar per a ell?
tota la classe i es posa davant del vidre. Em mira i amb els seus ulls em diu “Has
de acomiadar-te de mi quan passis al meu costat, i seré aquí, no t’equivoquis
per que si no em quedaré molt trista”.
Li dedico un somriure per a contestar-li, també sense paraules, que sí, que he
captat el missatge. Surto de la classe, de l’edifici, i quan passo al costat de
l’aula d’acollida miro cap endavant, com si no me’n recordés. Però a l’últim
moment, just quan estic a la seva alçada, m’adreço cap a la finestra i la
saludo. Aquests dies ens saludem amb el signe de les banyes, per que diu que li
agrada el rock and roll, coses dels dibuixos animats. Salto una miqueta, faig una mica el boig per a
que somrigui i oblidi que no ens veurem fins d’aquí a unes hores. I enfilo el camí cap a la feina.
Mentre camino, a la memòria em torna la imatge que vaig viure el darrer cap de setmana: un
home jove i la seva parella empaitant-se a les escales del metro i cridant-se
retrets l’un a l’altre. La situació ja
era força incòmoda de per si, però el que em va regirar l’estómac va ser veure
al fill de tots dos, d’uns cinc anys com la Laia, intentant separar-los agafant els braços de tots dos i plorant desconsoladament.
Quina perspectiva pot tenir un nen en una situació com aquesta? Quin futur
podem esperar per a ell?
Difícil resposta. Només sé que si algun dia em torno un animal com aquests pares, si us plau, que algú m’executi d’un tret. M’ho tindré ben merescut.
Deja una respuesta