«VAMPIRS ENTRE NOSALTRES?» El titular de l’article crida la meva atenció. Però, després d’una ullada ràpida, em sento decebut. Simplement es tracta d’una nova obra de teatre que s’estrenarà pròximament al Paral·lel.
– Què mires? – el meu company de feina és al meu darrere tafanejant el diari.
– Res, només hi ha anuncis.
– I què esperes d’un diari gratuït?
– Doncs que sigui un diari i expliqui notícies.
– No et queixis tant i treballa una mica! Jo me’n vaig cap a casa.
– Molt bé, ens veiem demà.
– Que vagi bé! Adéu.
I em quedo sol al garatge. La meva feina consisteix a vigilar els cotxes que entren i surten a la nit. Avui, dimarts, gairebé cap. És un treball molt avorrit, cosa que em va perfecta. M’agrada molt aquesta feina, em permet llegir, estudiar i altres coses que ara no vénen al cas, i ningú em toca els nassos per fer-ho. No, ningú em toca els nassos, però tampoc ningú m’ajudarà en cas que necessiti ajuda. Fins ara m’he ensortit prou bé, però mai se sap que ens portarà la nit.
El garatge s’omple del soroll d’uns neumàtics sobre el terra del garatge. Uns focus m’enlluernen. El vehicle s’atura al costat de la meva garita, el conductor obre la porta i surt del cotxe.
– Eh, noi, aparca-ho!
El paio em llença les claus del seu Audi A5 blanc i enfila el camí cap a la porta de sortida de vianants. De vegades et trobes amb imbècils com aquest, coses de l’ofici, no tot són flors i violes. Aparco el cotxe del senyoret i em poso a estudiar, que en un parell de dies tinc examen.
Passen un parell d’hores i se sent l’alarma d’un cotxe. Pels monitors veig que es tracta de l’Audi A5 que roman aparcat a la planta tres. No hi ha ningú al seu costat. De vegades, quan sona una alarma no faig cas, però avui decideixo anar a veure i així estirar les cames. Quan arribo no hi ha ningú i l’alarma ja ha deixat de sonar. Dono una ullada al voltant del cotxe però no hi veig res estrany. Mentre torno a la garita decideixo que ja n’hi ha prou d’estudiar i que puc gaudir una estoneta del darrer capítol de True Blood a la meva tablet. No han passat ni cinc minuts que la maleïda alarma torna a sonar. No vull anar, però els meus instints superdotats m’alerten d’una presència perillosa. Torno a comprovar l’Audi A5 de la planta tres i veig que algú ha deixat les portes obertes, però l’alarma ha tornat a emmudir. Algú m’està tocant el que no hi sona aquesta nit. Tanco les portes després de comprovar que el cotxe al seu interior sembla intacte. Ara em tocarà tornar a la garita a agafar les claus del cotxe i un altre cop refer el camí per a tancar-ho. Si enxampo al graciós… I on són les maleïdes claus? No hi són on les he deixat, al tauler de claus de la garita.
– Busques això?
Em giro i un paio vestit de negre es troba assegut al meu seient amb les cames damunt la taula. Cabells engominats i negres com la seva camisa, porta ulleres de sol i em recorda al paio aquell dels U2, el Bono. Un somriure de fill de puta es dibuixa al seu rostre mentre m’ensenya les claus de l’Audi. Els dits de la seva mà dreta té ungles llargues i esmolades. Ja no tinc cap dubte, aquesta serà la nit.
– Què hi vols? Saps que hi ha càmeres per tot arreu?
– Ja no.
– Aquí no hi ha diners.
– Ho sé.
– I què et portaràs? Un cotxe? Tot això per l’Audi?
– No m’emportaré un cotxe.
No cal que em digui el que vol. S’aixeca del meu seient lentament i se m’acosta sense treure’m els ulls de sobre. Amb la mà esquerra, la que no portava les claus de l’Audi, m’acarona la galta, passant les seves ungles damunt la meva pell. Un petit xic de dolor, sento la gota de sang baixar fins al meu coll.
– Has de vindre amb mi.
No goso resistir-me. Fa temps que m’ho esperava. Mentre caminem plegats cap a la sortida del garatge ell passa el seu braç per sobre de les meves espatlles.
– Ja saps on et porto?
– Ho imagino.
– I no et fa por?
– Sí.
– Ets un valent.
Segueixo caminant al seu costat fins que creuem la porta de sortida dels vianants. Sota les escales hi ha algú assegut, amb els ulls oberts, però sembla paralitzat.
– El coneixes?
– És el paio de l’Audi.
– Ja saps que has de fer.
M’acosto a ell. M’ho miro una estona fins que em decideixo a complir el meu destí. Ell m’observa però no fa cap moviment, potser està terroritzat, potser hipnotitzat. Només uns gemecs incomprensibles s’escapen per la seva boca. Els meus ullals es claven amb força a la seva jugular. Noto com la carn cedeix i la sang comença a córrer lliure. L’absorbeixo amb les ànsies de l’assedegat, fins a la darrera gota. Quan acabo, l’home ja no gemega, els seus ulls romanen oberts, però apagats, sense vida. El seu cor ja no batega.
– Ara fes desaparèixer a aquest imbècil, no deixis cap prova. Ells no poden saber que existim. Ja saps qui ets. No em donis les gràcies.
L’home de negre desapareix amb la mateixa discreció com va arribar.
Sí, ja sé qui sóc. Ja sé perquè m’agrada tant la nit i perquè no suporto la llum del dia, malgrat que tampoc és mortal per a mi. I tu, quan hagis de deixar el teu cotxe a un garatge públic de nit, vés amb compte. Perque quan te n’adonis de qui és el vigilant, potser serà massa tard.
– Què mires? – el meu company de feina és al meu darrere tafanejant el diari.
– Res, només hi ha anuncis.
– I què esperes d’un diari gratuït?
– Doncs que sigui un diari i expliqui notícies.
– No et queixis tant i treballa una mica! Jo me’n vaig cap a casa.
– Molt bé, ens veiem demà.
– Que vagi bé! Adéu.
I em quedo sol al garatge. La meva feina consisteix a vigilar els cotxes que entren i surten a la nit. Avui, dimarts, gairebé cap. És un treball molt avorrit, cosa que em va perfecta. M’agrada molt aquesta feina, em permet llegir, estudiar i altres coses que ara no vénen al cas, i ningú em toca els nassos per fer-ho. No, ningú em toca els nassos, però tampoc ningú m’ajudarà en cas que necessiti ajuda. Fins ara m’he ensortit prou bé, però mai se sap que ens portarà la nit.
El garatge s’omple del soroll d’uns neumàtics sobre el terra del garatge. Uns focus m’enlluernen. El vehicle s’atura al costat de la meva garita, el conductor obre la porta i surt del cotxe.
– Eh, noi, aparca-ho!
El paio em llença les claus del seu Audi A5 blanc i enfila el camí cap a la porta de sortida de vianants. De vegades et trobes amb imbècils com aquest, coses de l’ofici, no tot són flors i violes. Aparco el cotxe del senyoret i em poso a estudiar, que en un parell de dies tinc examen.
Passen un parell d’hores i se sent l’alarma d’un cotxe. Pels monitors veig que es tracta de l’Audi A5 que roman aparcat a la planta tres. No hi ha ningú al seu costat. De vegades, quan sona una alarma no faig cas, però avui decideixo anar a veure i així estirar les cames. Quan arribo no hi ha ningú i l’alarma ja ha deixat de sonar. Dono una ullada al voltant del cotxe però no hi veig res estrany. Mentre torno a la garita decideixo que ja n’hi ha prou d’estudiar i que puc gaudir una estoneta del darrer capítol de True Blood a la meva tablet. No han passat ni cinc minuts que la maleïda alarma torna a sonar. No vull anar, però els meus instints superdotats m’alerten d’una presència perillosa. Torno a comprovar l’Audi A5 de la planta tres i veig que algú ha deixat les portes obertes, però l’alarma ha tornat a emmudir. Algú m’està tocant el que no hi sona aquesta nit. Tanco les portes després de comprovar que el cotxe al seu interior sembla intacte. Ara em tocarà tornar a la garita a agafar les claus del cotxe i un altre cop refer el camí per a tancar-ho. Si enxampo al graciós… I on són les maleïdes claus? No hi són on les he deixat, al tauler de claus de la garita.
– Busques això?
Em giro i un paio vestit de negre es troba assegut al meu seient amb les cames damunt la taula. Cabells engominats i negres com la seva camisa, porta ulleres de sol i em recorda al paio aquell dels U2, el Bono. Un somriure de fill de puta es dibuixa al seu rostre mentre m’ensenya les claus de l’Audi. Els dits de la seva mà dreta té ungles llargues i esmolades. Ja no tinc cap dubte, aquesta serà la nit.
– Què hi vols? Saps que hi ha càmeres per tot arreu?
– Ja no.
– Aquí no hi ha diners.
– Ho sé.
– I què et portaràs? Un cotxe? Tot això per l’Audi?
– No m’emportaré un cotxe.
No cal que em digui el que vol. S’aixeca del meu seient lentament i se m’acosta sense treure’m els ulls de sobre. Amb la mà esquerra, la que no portava les claus de l’Audi, m’acarona la galta, passant les seves ungles damunt la meva pell. Un petit xic de dolor, sento la gota de sang baixar fins al meu coll.
– Has de vindre amb mi.
No goso resistir-me. Fa temps que m’ho esperava. Mentre caminem plegats cap a la sortida del garatge ell passa el seu braç per sobre de les meves espatlles.
– Ja saps on et porto?
– Ho imagino.
– I no et fa por?
– Sí.
– Ets un valent.
Segueixo caminant al seu costat fins que creuem la porta de sortida dels vianants. Sota les escales hi ha algú assegut, amb els ulls oberts, però sembla paralitzat.
– El coneixes?
– És el paio de l’Audi.
– Ja saps que has de fer.
M’acosto a ell. M’ho miro una estona fins que em decideixo a complir el meu destí. Ell m’observa però no fa cap moviment, potser està terroritzat, potser hipnotitzat. Només uns gemecs incomprensibles s’escapen per la seva boca. Els meus ullals es claven amb força a la seva jugular. Noto com la carn cedeix i la sang comença a córrer lliure. L’absorbeixo amb les ànsies de l’assedegat, fins a la darrera gota. Quan acabo, l’home ja no gemega, els seus ulls romanen oberts, però apagats, sense vida. El seu cor ja no batega.
– Ara fes desaparèixer a aquest imbècil, no deixis cap prova. Ells no poden saber que existim. Ja saps qui ets. No em donis les gràcies.
L’home de negre desapareix amb la mateixa discreció com va arribar.
Sí, ja sé qui sóc. Ja sé perquè m’agrada tant la nit i perquè no suporto la llum del dia, malgrat que tampoc és mortal per a mi. I tu, quan hagis de deixar el teu cotxe a un garatge públic de nit, vés amb compte. Perque quan te n’adonis de qui és el vigilant, potser serà massa tard.