– Ens estàs dient que has trobat un altre evangeli apòcrif?
– Un altre no, germà suprem. Es tracta sens dubte de “l’Evangeli Apòcrif” més important de la Història.
Tant el germà suprem com els patrons del tribunal de la “Santa Garduña” van guardar silenci durant un temps que va semblar una eternitat. La informació que estava a punt de revelar el patró Eduardo podia ser de vital importància per als seus interessos.
– A veure germà, hi ha milers d’evangelis perduts de versions sobre la vida i els ensenyaments del Messies. La majoria d’aquests evangelis van desaparèixer als primers segles del Cristianisme.
– Aquest el van trobar els meus millors investigadors en unes dependències romanes.
– Romanes? De Judea o potser Egipte?
– Romanes de Sevilla, germà suprem!
– Què vols dir?
– Estava ocult entre altres pergamins oblidats en els arxius de la ciutat. Algú l’havia deixat allà sense saber ni qui l’havia escrit ni el que aquell text significava.
– I de qui és? D’algun Apòstol?
– No, de Sèneca.
– Impossible! Això és absurd! – Va interrompre Pedro, un altre dels patrons d’aquella misteriosa organització. Les seves desavinences amb el germà Eduardo eren conegudes per la resta de patrons i també pel germà suprem.
– En absolut – va apuntar Eduardo – ja hi havien rumors que Sèneca coneixia personalment a Saül de Tarso, Sant Pau. Però no hi havia proves. Ara sí que n’hi ha.
Eduardo va repartir uns documents entre els membres del tribunal.
– Què és això? El suposat Evangeli? – el to de menyspreu de Pedro no va passar desapercebut.
– Recorda el germà suprem les famoses «Cartes a Lucili»? – Eduardo va fer oïdes sordes a la burla del seu adversari.
– “Epistulae morales ad Lucilium”. Les cent vint-i-quatre epístoles que escrigué Sèneca al seu misteriós amic – va indicar el germà suprem.
– No s’ha pogut provar que Lucili existís, però el que sí que s’ha provat és l’existència d’una altra nova carta, la cent vint-i-cinc.
– És aquesta? – va preguntar el germà Suprem.
– Sí. I no és una carta qualsevol. El que amaga aquest text és d’una magnitud sísmica.
– «Seneca suo Lucilio salutem…» I per què no ho heu traduït? – va protestar Pedro.
– No us preocupeu. Precisament tinc una còpia traduïda pels meus homes de confiança. Diu així:
«Sèneca saluda al seu Lucili. He deixat pel final la més important de les meves epístoles, i també la més perillosa. Col·loca al racó més amagat de la teva memòria les meves paraules i a continuació crema aquest papir abans que arribi a les mans d’algun dels meus molts enemics.
Saps bé que sempre m’he caracteritzat per ser una persona de conviccions fermes, recte i honest amb mi mateix. No m’ha estat fàcil, fins i tot haig de confessar que amb freqüència m’he deixat portar per l’avarícia i el desig. No sóc de pedra encara que de vegades ho sembli. Però cada vegada que he ensopegat en el camí de la vida, m’he tornat a aixecar amb més força gràcies a la meva fe cristiana.
Sí, Lucili, sóc cristià. Tot va començar quan fa uns anys em vaig trobar al Saül, un personatge molt important de la comunitat cristiana i amb el qual vaig poder parlar quan va visitar Roma. Ell no va conèixer al Messies directament, però em va explicar com era en realitat, molt diferent de la imatge esbiaixada que ha arribat fins a nosaltres. El més important de tot, Lucili, és que Jesús no era jueu, sinó que era un dels nostres, un militar romà. El seu origen era hispà, igual que el meu. Saül m’ho va explicar amb les següents paraules:
Odiaven el seu uniforme. Odiaven la seva masculinitat, el seu pit descobert. Jesús l’hebreu en realitat era Manuel el legionari, home de llargues patilles, mentó prominent i músculs endurits per mil batalles. Va fer enemics poderosos, envejosos de la seva valentia i desconeixement de la por. Per desgràcia, Manuel també tenia una gran virtut i, tanmateix, un gran defecte: era un home de principis, lligat de peus i mans a un codi particular de conducta que l’obligava a honrar al nostre Déu i a la Pàtria per sobre de la seva persona. Aquesta va ser la seva perdició. El seu pare, un fuster de la llunyana Hispània, un tal Pepe, sempre havia anat allà on Roma necessitava del seu servei. Estava treballant en la construcció de la Via Agrippa, al costat de l’assentament d’Arbiun, quan la seva dona va donar a llum el primer fill de la parella. Manuel va néixer enmig del fred i la pluja amb la que el Cantàbric avisava als romans que no eren benvinguts en aquella terra. Els vàrduls, autòctons d’aquella regió maleïda, mai els hi van donar treva. La família de Manuel va abandonar Arbiun poc abans que aquells bàrbars ataquessin l’emplaçament i acabessin amb tots els nens romans. Van tornar a Tarraco i des d’allà van decidir creuar el Mare Nostrum a la recerca de fortuna. Van arribar a Judea quan Manuel tenia dotze anys. Des de petit, ell sempre va estar obsessionat per protegir als seus veïns, segurament sensibilitzat per l’hostilitat que havia patit al nord d’ Hispània. Per aquesta raó, quan va tenir edat, es va allistar a la legió. Aviat els seus companys van descobrir que era un home especial, destacant com un exemple de valentia i d’honor. No va trigar a convertir-se en centurió. Era un líder, sense cap mena de dubte.
La seva fama es va estendre per tota Jerusalem, però també l’odi cap a ell com a símbol del poder de Roma. Un dia, la seva centúria va ser reclamada per la guàrdia d’ Herodes, per ajudar a sufocar una petita insurrecció, que va acabar sent una emboscada en la que milers de rebels es van llançar sobre els valents romans, davant la permissivitat de la guàrdia local. Manuel podia haver fugit, però els seus principis li impedien abandonar a cap dels seus soldats. Va defensar amb honor, fins al final, als seus homes i a la seva pàtria. Ostatge dels insurrectes, aquests pretenien fer xantatge al delegat de l’Emperador a Judea perquè els romans abandonessin aquella regió. No obstant això, Manuel va aprofitar una petita distracció dels seus guardians per llevar-se la vida amb un punyal que havia aconseguit arrabassar a un d’ells. L’endemà, el seu cos va aparèixer penjat en una creu als afores de Jerusalem.
Tres dies després de la seva mort, el seu esperit es va aparèixer als seus homes que havien sobreviscut a l’emboscada. Els va fer jurar que mai oblidarien l’ofensa dels rebels de Judea i que els perseguirien fins que no en quedés ni un amb vida, sense treva. Des de llavors, els legionaris són el flagell de tots els rebels del món. Per Déu i per la Pàtria. I per Manuel, el legionari.
Aquestes van ser les paraules de Saül, i ara les meves, el meu evangeli. El nostre Messies no era un home de pau, Lucili. Jesús, és a dir, Manuel, era un home de justícia. Ull per ull i dent per dent. La història va corrompre el seu missatge perquè a certs poders no els interessava, era més fàcil controlar als seus fidels si aquests creien en una doctrina de pau. El problema, benvolgut amic, és que no puc proclamar aquesta veritat sense posar en perill la meva vida. Aquesta és la meva desgràcia i el secret que has de guardar-me. Aquesta serà la meva última carta, la que mai haurà de veure la llum.
Vale (adéu).» (Aquí acaba la carta cent vint-i-cinc a Lucili)
– Eduardo, això és la bomba! Déu era legionari, ni més ni menys! – el germà suprem no va ocultar la seva sorpresa i entusiasme.
– I un patriota espanyol! – va emfatitzar un dels patrons.
– I no era un “rojo de mierda”! – va afegir un altre patró de l’àmbit militar.
– Com podíeu pensar que Déu fos comunista? Era evident que no podia ser així! – Eduardo estava eufòric pel seu èxit.
– Has de publicar-ho en el teu periòdic! – li va exhortar el germà suprem.
– Una cosa, Eduardo – va intervenir Pedro, fins aleshores callat – Aquest cop podrem confiar en la fiabilitat de les teves fonts. oi?
– M’ofens, Pedro. És clar que sí. Són homes que porten molts anys treballant amb nosaltres, deixant-se la pell pel nostre país.
– No seran els mateixos que la última vegada van aconseguir que fóssim la rialla de tota Europa?
– Allò va ser un accident.
– Segur que el papir és autèntic, Eduardo? – va preguntar el germà gran amb desconfiança.
– Autèntic, autèntic…
– Tan se val, Eduardo, publica’l, tenim prou mitjans per a fer-te costat i, si la cosa va mal, ja ho taparem, com sempre.
– Però José Mari, després els que quedem com imbècils som nosaltres. Tu mai dónes la cara! – Pedro no es va mossegar la llengua.
El rostre del germà suprem reflectia el seu enuig després d’esmentar el patró el seu nom de pila.
– Patró Eduardo, la meva funció és la d’organitzar les accions a executar per tots els membres d’aquesta santa germandat: nobles, jutges, empresaris, polítics, militars, policies, erudits, periodistes, pinxos o putes. Tots han de seguir les meves ordres i respectar la meva jerarquia. No perdonaré el més lleu conat de rebel·lia. Ara marxeu tots i prepareu la maquinària mediàtica per expandir el missatge de l’evangeli de Sèneca per tots els racons de la nació!
El germà suprem es va aixecar de la taula i, a continuació, la resta de patrons que secundaven es van dispersar a la cerca de noves conjures amb les quals evitar que el poder d’Espanya se’ls hi anés de les mans.