Vint-i-tres d’abril, Sant Jordi, una diada molt especial per a mi. Aquest any sabré el que se sent al signar la meva pròpia obra. Qui sap si fins i tot avui donaré el primer pas cap a l’eternitat. Sé que no serà fàcil, ja que gairebé ningú em coneix, però tots els escriptors comencen de zero i en algun moment els arriba la fama, almenys a alguns.
Ben d’hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l’editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s’acosta al meu estand improvisat. M’avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d’haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s’acosta fins al meu estand un home. S’atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d’uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.
– Vostè no és el veí del segon?
La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L’home que hi ha davant la taula s’atura i escolta amb atenció.
– Sí.
– No sabia que escrivia.
– Sí, sóc escriptor.
– I què escriu?
– Novel·les de terror.
– La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
– Molt bé.
– Vostè no té editorial?
– No, jo m’autopublico.
– Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
– No, si jo no…
– Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
– Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
– Doncs a què espera?
– És que jo no vull…
– No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l’editorial.
– Vol comprar un llibre?
– Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
– No, no cal, de debò.
– Sembla que està començant a ploure.
La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l’ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.
És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m’acosta amb unes roses a la mà. És un home de l’est d’Europa.
– Hola amic. Encara treballant?
– Sí.
– Han anat bé les vendes?
– Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t’ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
– A mi m’ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
– En què has pensat?
– Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
– És més car el meu llibre.
– Aleshores que tinguis molta sort, amic.
– Espera! Espera! D’acord, t’ho canvio.
– Que bé! Aquí tens una rosa.
Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.
– Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
– No, no et preocupis.
Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.
– Ostres! Ho sento! T’ho canviaria però és que no puc.
Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.
– No et preocupis, la taca de sang m’agrada.
L’home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l’home, o el que sigui, és molt ràpid i m’agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m’immobilitza. Em xiuxiueja a cau d’orella.
– Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.
Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s’està complint, encara que no sigui com jo pensava.
Ben d’hora surto al carrer i planto la meva taula de càmping al costat del portal de casa. Deixo una vintena de llibres damunt la taula i em disposo a esperar als potencials compradors assegut tranquil·lament a la meva cadira plegable. Fa un matí perfecte, i els ànims estan pels núvols. Segur que em faré un tip de signar exemplars. Llàstima no haver demanat més llibres a l’editorial, em sembla que he fet curt.
Però passen les hores i ningú s’acosta al meu estand improvisat. M’avorreixo com una ostra i tinc massa temps per lamentar que potser hauria d’haver triat una millor ubicació.
Per fortuna, la perseverança té la seva recompensa. A mitja tarda s’acosta fins al meu estand un home. S’atura a mig camí, però un parell de segons després continua caminant cap a mi. Jo agafo la meva estilogràfica disposat a signar el primer d’uns quants llibres. Tinc molt clar que en el moment que es trenqui el gel tot anirà sobre rodes.
– Vostè no és el veí del segon?
La pregunta me la fa una dona des de darrere meu. L’home que hi ha davant la taula s’atura i escolta amb atenció.
– Sí.
– No sabia que escrivia.
– Sí, sóc escriptor.
– I què escriu?
– Novel·les de terror.
– La meva filla també escriu i ella sí que ho fa bé. Avui està signant llibres a les Rambles. La seva editorial la cuida molt.
– Molt bé.
– Vostè no té editorial?
– No, jo m’autopublico.
– Ui, no es preocupi si una editorial li diu que no. Cal insistir.
– No, si jo no…
– Clar que la meva filla va enviar el seu llibre a una editorial i al cap de poc temps li van trucar. Li van oferir molts diners pel seu llibre.
– Jo no li he enviat el llibre a cap editorial.
– Doncs a què espera?
– És que jo no vull…
– No tingui por, segur que escriu prou bé. Però no es preocupi si la primera editorial li diu que no. La meva filla és una excepció, però per què ella és especial. Això li diuen a l’editorial.
– Vol comprar un llibre?
– Si vol li puc dir a la meva filla que parli amb la seva editorial. Segur que li pot ajudar.
– No, no cal, de debò.
– Sembla que està començant a ploure.
La dona marxa cap al portal, em sembla que no li ha agradat que no valorés l’ajuda i el poder de la seva filla escriptora. Bé, és el seu problema. Em giro cap al davant preparat per a signar el llibre a aquell home tan pacient. Però davant meu no hi ha ningú. Es veu que aquell home no era tan pacient. He perdut la primera venda del dia. Gràcies a la veïna. I com ella ha dit, ha començat a ploure. Fico els llibres sota la taula i aguanto com un valent sota la pluja cada cop més forta.
És gairebé mitjanit, fa poc que ha deixat de ploure. Tothom ha tornat a casa corrents per a no mullar-se. Ara el carrer està desert però jo continuo assegut, tot xop, amb els colzes sobre la mullada taula de càmping. Un home se m’acosta amb unes roses a la mà. És un home de l’est d’Europa.
– Hola amic. Encara treballant?
– Sí.
– Han anat bé les vendes?
– Encara em queden alguns llibres per vendre. Si vols un t’ho deixo a bon preu, que ja vull anar-me a casa a descansar.
– A mi m’ha anat força malament. Però si vols podem fer una cosa.
– En què has pensat?
– Et canvio un llibre per una rosa. Et sembla bé?
– És més car el meu llibre.
– Aleshores que tinguis molta sort, amic.
– Espera! Espera! D’acord, t’ho canvio.
– Que bé! Aquí tens una rosa.
Agafo la rosa per on ell em diu. Sento un raig de dolor a la palma de la mà. El tall està ple de punxes.
– Espero que no tinguis problemes per a signar-me el llibre.
– No, no et preocupis.
Em sembla que un ràpid somriure creua el seu rostre. Obro un dels llibres i començo a signar-ho. Una taca de sang embruta la plana.
– Ostres! Ho sento! T’ho canviaria però és que no puc.
Li dono el llibre. Ell ho agafa i ho obre per la primera plana. Admira la meva dedicatòria, o potser mira una altra cosa.
– No et preocupis, la taca de sang m’agrada.
L’home llepa la taca davant la meva sorpresa. Em mira i observo la sang tacant la seva llengua. També observo els seus ullals, són extraordinàriament llargs. Surto corrent, fent caure la cadira, la taula i els llibres. Però l’home, o el que sigui, és molt ràpid i m’agafa del cap. Amb les seves mans fortes em deixa a terra i m’immobilitza. Em xiuxiueja a cau d’orella.
– Tranquil, tranquil. Aquesta nit seràs etern.
Sense temps a pensar en el que està passant, els seus ullals es claven a la meva gola. Mentre perdo la consciència penso en el que aquell ser acaba de dir. Seré etern. El meu somni s’està complint, encara que no sigui com jo pensava.
Veintitrés de abril, Sant Jordi, una fiesta muy especial para mí. Este año sabré lo que se siente al firmar mi propia obra. Quién sabe si incluso hoy daré el primer paso hacia la eternidad. Sé que no será fácil, puesto que casi nadie me conoce, pero todos los escritores empiezan de cero y en algún momento les llega la fama, al menos a algunos.
Salgo a la calle bien temprano y planto mi mesa de camping junto al portal de casa. Dejo una veintena de libros encima la mesa y me dispongo a esperar a los potenciales compradores sentado tranquilamente en mi silla plegable. Hace una mañana perfecta, y los ánimos están por las nubes. Seguro que me hartaré de firmar ejemplares. Lástima no haber pedido más libros a la editorial, me parece que me he quedado corto.
Pero pasan las horas y nadie se acerca a mi stand improvisado. Me aburro como una ostra y tengo demasiado tiempo para lamentar que quizás tendría que haber elegido una mejor ubicación.
Por fortuna, la perseverancia tiene recompensa. A media tarde se acerca hasta mi stand un hombre. Se para a medio camino, pero un par de segundos después continúa andando hacia mí. Yo cojo mi estilográfica dispuesto a firmar el primero de unos cuántos libros. Tengo muy claro que en el momento que se rompa el hielo todo irá sobre ruedas.
– ¿Usted no es el vecino del segundo?
La pregunta me la hace una mujer a mis espaldas. El hombre que hay ante la mesa se para y escucha con atención.
– Sí.
– No sabía que escribía.
– Sí, soy escritor.
– ¿Y que escribe?
– Novelas de terror.
– Mi hija también escribe, pero en serio. Hoy está firmando libros en las Ramblas. Su editorial la cuida mucho.
– Muy bien.
– ¿Usted no tiene editorial?
– No, yo me autopublico.
– ¡Uy! No se preocupe si una editorial le dice que no. Hay que insistir.
– No, si yo no…
– Claro que mi hija envió su libro a una editorial y al poco tiempo le llamaron. Le ofrecieron mucho dinero por su libro.
– Yo no le he enviado el libro a ninguna editorial.
– ¿Pues a que espera?
– Es que yo no quiero…
– No tenga miedo, seguro que escribe bastante bien. Pero no se preocupe si la primera editorial le dice que no. Mi hija es una excepción, pero porque ella es especial. Eso le dicen en la editorial.
– ¿Quiere comprar un libro?
– Si quiere le puedo decir a mi hija que hable con su editorial. Seguro que le puede ayudar.
– No, no hace falta, de verdad.
– Parece que está empezando a llover.
La mujer marcha hacia el portal, me parece que no le ha gustado que no valorara la ayuda y el poder de su hija escritora. Bien, es su problema. Me vuelvo a girar hacia el hombre que ha esperado tan pacientemente, dispuesto a firmarle un ejemplar. Pero allí ya no hay nadie. Se ve que aquel hombre no era tan paciente. He perdido la primera venta del día. Gracias a la vecina. Y como ella ha dicho, ha empezado a llover. Meto los libros bajo la mesa y aguanto como un valiente bajo la lluvia, cada vez más fuerte.
Es casi media noche, hace poco que ha dejado de llover. Todo el mundo ha vuelto a casa corriendo para no mojarse. Ahora la calle está desierta pero yo continúo sentado, completamente empapado, con los codos sobre la mojada mesa de camping. Un hombre se me acerca con unas rosas en la mano. Es del este de Europa.
– Hola amigo. ¿Todavía trabajando?
– Sí.
– ¿Han ido bien las ventas?
– Aún me quedan algunos libros para vender. Si quieres uno te lo dejo a buen precio, que ya quiero irme a casa a descansar.
– A mí me ha ido bastante mal. Pero si quieres podemos hacer una cosa.
– ¿En que estabas pensando?
– Te cambio un libro por una rosa. ¿Te parece bien?
– Mi libro es más caro.
– Entonces que tengas mucha suerte, amigo.
– ¡Espera! ¡Espera! De acuerdo, te lo cambio.
– ¡Qué bien! Aquí tienes una rosa.
Cojo la rosa por donde él me dice. Siento una punzada de dolor en la palma de la mano. El tallo está lleno de espinas.
– Espero que no tengas problemas para firmarme el libro.
– No, no te preocupes.
Me da la sensación que una rápida sonrisa cruza su rostro. Abro uno de los libros y empiezo a firmarlo. Una mancha de sangre ensucia la hoja del libro.
– ¡Vaya! ¡Lo siento! Te lo cambiaría pero no puedo.
Le doy el libro. Él lo coge y lo abre por la primera hoja. Admira mi dedicatoria, o quizás mira otra cosa.
– No te preocupes, la sangre me gusta.
El hombre lame la mancha ante mi sorpresa. Me mira y observo la sangre manchando su lengua. También observo sus colmillos, son extraordinariamente largos. Salgo corriendo, haciendo caer la silla, la mesa y los libros. Pero el hombre, o lo que sea, es muy rápido y me coge de la cabeza. Con sus manos fuertes me deja en tierra y me inmoviliza. Me susurra al oído.
– Tranquilo, tranquilo. Esta noche serás eterno.
Sin tiempo a pensar en lo que está pasando, sus colmillos se clavan en mi garganta. Mientras pierdo la conciencia pienso en lo que aquel ser acaba de decir. Seré eterno. Mi sueño se está cumpliendo, aunque no sea cómo yo pensaba.