31 d’octubre del 2025, en un lloc prop de Los Angeles. John corre al costat de la bici de la seva filla. L’esforç val la pena, observa amb orgull com la petita Sammy pedaleja mantenint l’equilibri. És el seu primer dia amb una bicicleta de debò, sense rodes laterals, i sembla que la nena de quatre anys li ha agafat el truc molt ràpid. “Més ràpid, papà”, i John comença a tenir problemes per seguir el ritme. Circulen per un carrer per a vianants, amb cases a un costat, amb els seus jardins al davant. El sol apreta, encara que estem ja a la tardor. John corre per sobre de les fulles caigudes dels arbres, la seva filla les evita torpement i ell lluita per no ensopegar amb la bicicleta. La suor li regalima per la cara “Maleïda tardor, ahir fred i avui calor, cada dia diferent a l’anterior”, però d’altra banda agraeix el matí tan bonic que fa. És el dia perfecte i John l’està gaudint amb la seva filla.
A milers de quilòmetres d’allà, a l’altre costat de l’oceà Pacífic, un ancià es lleva el quimono i s’agenolla davant del seu altar dedicat a la deessa del Sol, Amaterasu. L’Akiro, als seus 85 anys és un dels homes més rics de Japó. No hi ha nen a l’orient o a l’occident que no hagi provat algun cop els seus «Kaiju», caramels que tenen la forma de monstres gegants com el Godzilla. Als Estats Units causen furor per Halloween, aquesta nit s’en consumiran milions al gegant americà. És curiós que de la seva ment sorgís la gran idea de comercialitzar caramels tan originals quan en tota la seva vida, l’Akiro únicament va provar un caramel, quan tenia cinc anys.
“Princesa, què et sembla si descansem una mica?” John ja no pot més. Troba a faltar la forma física que tenia fa tan sols cinc anys. En aquest temps ell s’ ha engreixat deu quilos i ara és incapaç de córrer més d’un parell de quilòmetres seguits. Sammy no l’escolta, segueix pedalejant i rient, pedalejant i rient, cada cop més ràpid. “No corris tant, que cauràs!” però la nena segueix sense frenar. S’acosten al final del carrer i John fa un últim esforç per aconseguir agafar a la seva filla.
L’ancià rememora un dia vuitanta anys enrera, que per ell ha quedat marcat en la memòria com el foc en la fusta. Era un dijous del mes d’agost del quaranta cinc, i com tots els matins d’aquell estiu, ell tenia pensat anar a jugar amb el seu avi a un dels parcs més macos de la seva ciutat, Nagasaki. Però aquell dia, el seu avi va dir-li que aquesta vegada no podria ser doncs havia d’anar a l’ajuntament a buscar uns papers. En veure la cara de decepció del seu nét, l’home es va treure un caramel de la butxaca i l’hi va donar. “Agafa’l. T’el guardava pel teu aniversari, però crec que avui et farà més gràcia. No m’agrada veure’t trist”. L’avi li va posar la condició de que s’el mengés després de l’esmorzar, no volia que la mare s’enfadés amb el nen per culpa seva. El nen va prometre fer-ho així i es va guardar el caramel a la butxaca.
John s’adona que encara no ha ensenyat a la seva filla a utilitzar els frens. “Sammy, prem el fre!”. Li agradaria afegir que el millor és que faci servir el fre dret, i que no freni massa perquè podria perdre l’equilibri, però no té temps. Per sort la nena aprèn ràpid. Frena pressionant els dos frens alhora, però sense fer massa força, amb el que aconsegueix mantenir l’equilibri el temps just perquè el seu pare arribi i aguanti la bicicleta. Es queden a dos metres de la carretera, just en aquell mateix moment els creua un cotxe a tota velocitat. “Quina sort hem tingut!” pensa John. A Sammy se li ha esborrat el somriure de la cara per culpa de l’esglai. “Tranquil·la, no ha passat res. I a més ho has fet molt bé! T’has guanyat un premi! Què et ve de gust?”
Mai més va tornar a veure al seu avi, mai més va tornar a veure a ningú. La catàstrofe li va agafar a casa mentre fullejava un conte sobre un gos anomenat Hachiko. L’edifici es va esfondrar i ell es va salvar gràcies a que era una edificació baixa, encara que es va quedar cec. La seva mare no va tenir tanta sort, encara estava comprant quan la bomba va caure i la mort la va trobar de camí a casa. El seu pare havia mort servint a l’emperador un parell d’anys abans, era un dels científics que treballava en l’Esquadró 731. Aquell nou d’agost, l’Akiro es va quedar sol al món, sense poder mirar al futur. Enmig del caos la seva ceguesa passava desapercebuda, milers de persones vagaven sense rumb, com ell. Durant hores va estar perdut, fins que de sobte algú li va agafar la mà i el va portar a una casa. Li va donar un bol de sopa i un racó on dormir a cobert. No sap quant temps va estar amb aquella estranya, ella mai li parlava. Ell solament va descobrir que era una dona perquè un dia ella el va guiar fins a un hospital i abans de deixar-lo amb les infermeres li va posar alguna cosa a les seves mans. “Agafa’l, és teu”. Era el caramel del seu avi. “Qui et va donar això segur que voldria que mai oblidessis el que ha passat. Mai els perdonis. Menja-te’l i jura que el venjaràs”. El nen es va ficar el caramel a la boca, mai havia assaborit res tan dolç, però alhora, mai va tornar a assaborir res tan amarg.
“Un Kaiju, papà! Molts Kaijus!” És la nit de Halloween i és lògic que Sammy vulgui el típic caramel de el “Trick or treat”. John no l’hi pot negar a la seva filla. Agafa la bicicleta amb una mà i amb l’altra la mà de la petita. Es dirigeixen a la botiga de llaminadures del poble, on John compra una dotzena de terrorífics monstres gegants, nascuts de la imaginació d’algun geni dement.
Beu el sake. Per la ment de l’Akiro es precipiten els records: l’avi, el caramel, Hachiko, la llum encegadora, el tro, les pedres, la foscor, la mà, la veu, el sabor del caramel. El van internar en un orfenat on cada segon que hi va passar recordava la seva promesa. Amb molt esforç i l’ajuda de la seva intel·ligència innata, va salvar l’obstacle de la ceguesa i va aconseguir un èxit darrere l’altre. El seu pare hauria estat orgullós d’ell. Es va doctorar en Química amb la millor nota a la història de la seva universitat. No obstant això, quan va acabar la carrera va iniciar un projecte empresarial, creant una petita fàbrica de llaminadures. A la seva ment havia traçat un pla a llarg termini que, amb temps i paciència, aniria prenent forma.
John contempla a la seva filla disfressada de bruixeta, assaborint els caramels, un darrere l’altre sense descans. «Sammy, no mengis tants dolços que et farà mal la panxa». «És que estan molt bons, papà». «Deixa’n algun per després de sopar, si no la teva mare s’enfadarà amb mi per comprar-te’ls».
Fa poques setmanes li van diagnosticar un càncer terminal, segurament provocat per les radiacions de l’explosió. Aquest serà el seu últim Halloween i ha arribat el moment de la venjança. Durant anys va estar millorant una fórmula que havia començat a investigar sense èxit l’Esquadró 731 als anys trenta. Ell ho va aconseguir, va crear un verí completament indetectable, sense olor, sabor ni color. En va fabricar tones i ho va emmagatzemar esperant el moment. Quan va saber la notícia de la seva malaltia, va ordenar a les seves fàbriques que afegissin el nou component als caramels que anaven a exportar-se a Estats Units. L’ancià cec es convertirà aquesta nit en el major dels monstres de Halloween. Ara ja pot descansar. Treu el seu Tantō de la beina i s’esbudella d’esquerra a dreta, després, amb un últim esforç, empeny la fulla fins a l’estèrnum. Amaretasu és l’única testimoni del seu sacrifici.
“Papà!” La veu de Sammy sona feble. John mira el rellotge, les dues de la matinada. S’aixeca i va a l’habitació de la seva filla. La pell de la petita crema literalment, la suor banya el seu cos. John intenta durant hores trucar a urgències però el telèfon comunica tot el temps. Quan es decideix a portar-la ell mateix a l’hospital ja és massa tarda. Sammy mor als braços del seu pare. Els seus ulls, com els de milers de nens americans aquesta nit de Halloween, s’han tancat per sempre.