– Et dic que ho vaig veure amb els meus propis ulls!
La Nelly estava desesperada. El seu amic Sam no la creia. El Ted, el be més vell del ramat, pasturava a poca distància quan va aixecar el cap amb curiositat.
– De què parles, Nelly? – va preguntar, mentre mastegava la verda i fresca herba del prat.
– La Nelly diu que ha vist al pastor preparant la màquina de xollar – es va anticipar en Sam.
– Tan aviat? Fa un dia molt assolellat però encara queda molt fins a l’estiu.
– Això li he dit jo i mira com s’ha posat amb mi!
El Ted va pensar que les ovelles negres eren molt rares. Mentrestant, en Sam va fer un gest a la seva amiga i tots dos es van allunyar una mica de la resta del ramat per continuar amb la discussió en veu baixa.
– Vés amb compte, Nelly. El que dius és molt greu si no tens proves. Segur que era un llop?
– No sóc tan vella com el Ted però tinc una edat, Sam. Recordo molt bé el dia que els mastins van arrossegar a la lloba moribunda fins a la cabanya del pastor. Des de llavors podria reconèixer a un llop fins i tot per l’olor.
– Però, Nelly! És impossible que s’hagin infiltrat entre nosaltres. Com podrien enganyar als mastins?
– No ho sé! Només et puc dir que aquesta nit, mentre tot el ramat dormia, m’ha cridat l’atenció l’olor d’una ovella que s’allunyava del ramat. He vist com s’acostava a la tanca i sortia sense cridar l’atenció. Abans d’escapar a la meva visió, quan devia pensar que ningú la mirava, es va treure del damunt la pell d’ovella.
– I vas creure que era un llop.
– Era un llop! Com aquell que durant tants anys ens va atemorir.
– I com va poder enganyar als mastins?
– No ho sé. Hi ha quelcom molt estrany en tot plegat.
– Suposo que tampoc sabràs per què no ens va atacar si ja estava dins del ramat.
– Qui diu que no ho hagi fet? Quantes ovelles han desaparegut en les últimes setmanes?
– No siguis paranoica, Nelly! Sempre hi ha hagut ovelles esgarriades!
– Un parell cada setmana? No pots negar que són massa, fins i tot per a un ramat tan gran.
– Segueixo pensant que és absurd.
– Se m’ocorre una idea per descobrir si tinc raó.
– Què vas a fer?
– Ja ho veuràs.
Aquella tarda, quan tot el ramat es preparava per accedir a l’estable després de passar tot el dia pasturant al prat, es va sentir la potent veu de la Nelly.
– Ensenyem les potes a l’entrar! Tots!
– Per què? – va preguntar la Sue, una ovella blanca que no suportava a la Nelly.
– Per comprovar si hi ha intrusos al ramat.
– Intrusos?
– Sí. Au som-hi! Mostreu les potes com faig jo!
El ramat estava acostumat a obeir, així que fins i tot la Sue va fer el que la Nelly deia, mostrar les potes al passar per les portes de l’estable. Tot i així, un parell d’ovelles blanques es van negar a entrar.
– Vosaltres també! Ensenyeu les potes! – les va exhortar la Nelly.
– Què passa aquí? – va preguntar en Sam, que s’havia acostat a la Nelly.
Les dues ovelles sospitoses romanien juntes sense atrevir-se a passar. Les ovelles negres van començar a cridar tot d’una «Ensenyeu les potes!». La majoria d’ovelles blanques van protestar, molestes per veure com increpaven a altres de la seva espècie. Van començar a discutir les unes amb les altres i no van trigar a aparèixer els quatre mastins que cuidaven del ramat.
– Què us passa? – va bordar el més gran dels gossos, el Wolf, que era el cap.
– Aquestes d’aquí no són ovelles! – va afirmar la Nelly amb rotunditat.
– I què són?
– Llops! – les ovelles de l’interior de l’estable van començar a xiuxiuejar entre elles, atemorides.
– Estàs espantant al ramat!
– Tenim dret a saber la veritat.
– Tranquil·litza’t, Nelly – li va aconsellar el Sam, que s’havia situat al seu costat.
– No vull tranquil·litzar-me. Tinc dret a ….
En Wolf va deixar anar un feroç grunyit i es va posar en posició d’atac. Els altres tres mastins van fer el mateix. Tot el ramat es va allunyar de les portes de l’estable, el més lluny possible dels gossos. No obstant això, la Nelly no es va moure ni un centímetre. La tensió va durar un llarg minut, fins que a la fi, els mastins se’n van anar. Les ovelles negres van ovacionar eufòriques al seu líder, que s’havia enfrontat als temibles gossos, que en teoria havien de protegir el ramat de tot perill. Però la Nelly no semblava satisfeta, al contrari. Les ovelles sospitoses havien aprofitat el moment de pànic per tornar amb el ramat i tot allò no havia servit per res.
– És veritat que hi ha llops entre nosaltres, Nelly? – li va preguntar una cosina seva, la Dorothy.
– Sí – va contestar – Però no tinc proves.
– Hem d’estar alerta, llavors.
En Sam es va acostar a les dues ovelles negres.
– Esteu jugant amb foc.
– Sou les ovelles blanques les que jugueu amb foc. Esteu donant recer a llops. No us en adoneu que també vosaltres sou les seves víctimes?
– No hi ha llops, Nelly!
– Com diguis, Sam.
Nelly es va girar cap a la seva cosina.
– Aquesta nit reunió de les ovelles negres. Avisa-les a totes.
A la nit, totes les ovelles negres van acudir a la reunió en un racó apartat de l’estable, lluny de les orelles de la resta del ramat. No obstant això, no van poder evitar que una ovella blanca s’acostés i escoltés el que es deia en aquella reunió sense que cap s’adonés. Nelly no va trigar a explicar la raó de la reunió.
– Hem d’abandonar el ramat.
Dorothy va haver de demanar silenci doncs totes les ovelles es van alterar en sentir la proposta de la líder.
– Però a on aniríem? – va preguntar una d’elles – La muntanya està plena de perills.
– I la granja també. Demà a la nit marxem. Fins llavors, ni una paraula sobre el tema ni tan sols entre vosaltres.
L’endemà, el ramat va estar pasturant sense que es notés la tensió de la nit anterior, ni els plans per a la nit següent. Però a la tarda, quan el ramat tornava a l’estable, els mastins li van tallar el pas a la Nelly i se la van emportar. En Sam va estar discutint amb ells, a banda, i després va parlar per a les ovelles i bens.
– El pastor s’ha assabentat pels mastins del nerviosisme de la Nelly i ha volgut tranquil·litzar-la en persona. No us preocupeu, avui dormirà en la seva falda i demà estarà entre nosaltres.
Quan al matí va tornar la Nelly, les ovelles negres, preocupades, van anar a rebre-la al prat. També es va acostar el Sam.
– Com estàs, Nelly? – va preguntar en Sam.
– On està la Dorothy? – va preguntar ella, seriosa, amb la mirada perduda.
– Ha fugit.
– Quan?
– Mentre dormíem. Va desaparèixer durant la nit.
– Una altra ovella negra esgarriada? – va preguntar al Sam, molt seriosa.
La Nelly no va dir res més, va buscar un racó apartat de la resta del ramat per pasturar en solitud. En Sam la va observar durant un parell d’hores. L’ovella negra no va aixecar la vista del terra ni una vegada en tota la estona. El be se li va acostar, preocupat.
– Què et passa, Nelly? Estàs bé?
La veu del Sam li arribava llunyana, malgrat trobar-se a menys d’un metre de distància. La Nelly va aixecar el cap. Va admirar la bellesa del prat verd, que les seves llàgrimes convertien en un meravellós caleidoscopi. En un d’aquells poliedres es reflectia la silueta d’un mastí, que l’observava, seriós, a uns quants metres de distància.
– Ahir no vaig veure al pastor. Els mastins em van portar a les seves gosseres i … al final vaig perdre la consciència.
– Ho sento Nelly.
– Tu sabies que anàvem a abandonar el ramat.
– Què vols dir?
– Vaig veure com ens espiaves des de les ombres la nit de la reunió.
L’ovella es va girar i va mirar al rostre del seu millor amic dins del ramat. Va observar que els seus ulls estaven buits, sense lluentor, com en la majoria de les ovelles. A excepció de les més petites i també de les més rebels, la resta d’ovelles del ramat no tenien lluentor en la seva mirada, no tenien vida. Per això odiaven a la Nelly, envejaven la seva rebel·lia, la seva il·lusió. En Sam també l’envejava.
– Tu ens vas trair.
– Et juro Nelly que no…
En Sam no va poder acabar la frase. La Nelly el va copejar amb les potes davanteres a tota la cara, una vegada i una altra. El mastí que vigilava a la Nelly se’n va adonar i va intentar actuar però les ovelles negres el van atacar, impedint-li acostar-se. La Nelly seguia copejant al Sam, que va doblegar les potes incapaç de plantar cara a l’atac d’ira de l’ovella negra. No obstant això, les ovelles blanques, encara que tard, van reaccionar. Van començar a atacar a les ovelles negres que obstaculitzaven al mastí. La Sue va córrer a avisar als altres mastins. La Nelly va deixar al Sam i va fugir a través del prat, havia d’aconseguir arribar al bosc. Però gràcies a la Sue i a la resta d’ovelles blanques, els mastins van poder reaccionar ràpid i van atrapar a la Nelly i a les altres ovelles negres que havien intentat escapar. Cap d’elles va aconseguir el bosc. Totes van ser portades a l’estable excepte la Nelly. A ella la van portar a la cabanya del pastor. La van obligar a entrar i allà la hi van deixar.
La Nelly mai havia estat a l’interior de la cabanya. Només entrar, clavada a la paret principal, va veure la pell d’un llop. Era, sens dubte, la lloba que un parell d’anys enrere havien atrapat els mastins. L’habitació feia olor de suor humana, de sang i d’una altra olor que l’ovella negra recordava molt bé.
– Hola Nelly.
Va veure al pastor al costat de la cabanya on es trobava la cuina. Estava tallant alguna cosa sobre la taula de fusta, amb un gran ganivet.
– Has tornat a portar-te malament?
L’humà seguia treballant amb el ganivet sense detenir-se mentre parlava.
– No em deixes més remei que deixar als meus cadells que decideixin la teva sort, com van fer amb la teva cosina, la Dorothy.
Va acabar de tallar amb el ganivet i va aixecar un tros de carn vermella. La sang corria per la seva mà. En aquell moment, de la foscor van sorgir un parell de llops, caminant al trot cap al pastor. L’home els va tirar el tros de carn i ells es van barallar per ell.
– Quan els mastins em van portar a la lloba moribunda, em vaig trobar amb que estava a punt de parir. Vaig rescatar a dos dels cadells i els vaig alimentar amb la vostra llet primer, i després amb la vostra carn. Al principi jo mateix escollia l’ovella a sacrificar, fins que ells van ser prou grans com per introduir-se al ramat i seleccionar les seves preses. No hi havies d’haver ficat els nassos, Nelly. Tu ets massa vella per al seu gust…
Un dels llops es va apoderar del tros de carn i l’altre es va queixar amb un trist gemec. El pastor li va fer un senyal al llop perdedor i aquest es va girar cap a la Nelly. El depredador va començar a trotar cap a ella.
…Però també és veritat que quan hi ha gana, no hi ha carn prou dura.