– Quiet! No ho facis!
El potencial criminal es va detenir en sec. L’agent de policia li mirava fixament, amb les cames lleugerament flexionades, apuntant-li amb l’índex de la seva mà esquerra, mentre amb la destra acaronava la culata de la seva pistola encara enfundada, una HK USPCompact. La posició del seu cos reflectia la tensió del moment.
– No t’atreviràs a disparar, hi ha molta gent.
– T’ho aviso, si ho fas no em deixaràs una altra alternativa.
– No tens per què fer-ho.
– Són les ordres. No m’obliguis, si us plau.
El policia es va reafirmar en la seva amenaça desenfundant la seva pistola. La va apuntar contra aquell home, al seu costat hi havia una dona i una nena, ambdues plorant. L’home va tornar a parlar, en la seva veu hi havia nerviosisme però també fermesa.
– Em dic Raúl, els meus pares són d’Extremadura. Aquesta dona d’aquí és la meva dona, Isabel, els seus pares són d’Andalusia. La nena que s’amaga de tu estrenyent-se contra les meves cames és la meva filla, Ona. Et demano que les miris a la cara. Si venim a votar, és que creiem que és el millor pel seu futur, no per fer-te mal a tu ni a ningú.
El policia no va contestar. Tot allò era un absurd. Però tenia una ordre explícita i no podia permetre que ningú la hi saltés. Què fàcil hauria estat enfrontar-se contra un encaputxat armat!
– I ara observa al teu al voltant. Què veus? Terroristes? Alguna amenaça a la teva vida?
– T’ho aviso per última vegada. Deixa-ho anar o dispararé.
Algú, dins de la immensa cua que s’havia fet per votar, va començar a cridar «Votarem!Votarem!», i al moment centenars de veus li van seguir, fermes, sense por.
– Tu decideixes, jo ja ho he fet.
I dit això, Raúl va deixar de mirar a l’agent i es va disposar a deixar el seu vot a l’urna. El policia dubtava, el seu dit sobre el gallet també. A qui protegir? A qui servir? Al poble o a la llei? Havia de prémer el gallet?
