• Saltar a la navegación principal
  • Saltar al contenido principal

JAP Vidal

Relatos fantásticos y de misterio de JAP Vidal

  • Relatos
    • El año de la rata
      • El año de la rata
      • El año de la rata – Héroes
      • El año de la rata – Fe
      • El año de la rata – Amuletos
      • El año de la rata – Perdidos
    • Castellano
      • 2020
        • Y la venganza surgió del mar
        • Las diez patas de Carcinos
        • El vividor
      • 2019
        • La duda de Orfeo
        • Amor multiversal
        • Save our souls
        • El alma amputada
        • Max
        • La variable
      • 2018
        • A través de la ventana
        • Mientras te recuerden
        • La belleza de las estrellas fugaces
        • Enlazados
        • Metamorfosis
        • La Momia
        • El ente sombra
        • Mientras haya un lobo vivo
        • Hermes Wings
        • El evangelio perdido
        • Neska
        • Las marionetas del Poder
        • Derechos de imagen
        • El maldito cuadro maldito
        • Carnival Killers
        • Luz
        • Un mundo ingrato
        • Simpatía por el reo
      • 2017
        • El último hombre bueno
        • La sonrisa de Nahia
        • Mis mejores deseos
        • El pollo
        • El rebaño
        • La maldición de Ramsés
        • Macabro placer
        • No matarás
        • La castañera
        • El invierno ha llegado
        • Llueve sobre mojado
        • TU LIBRO
        • Aplicando la ley proporcionalmente
        • Tú decides
        • El antropófago del Gayxample
        • El cácaro
        • Piel
        • La bala que no oiga llegar
        • En vivo entre muertos
        • Back in Black
        • Ocho horas
        • A puerta fría
        • Inés
        • Noche de difuntos
        • La lista del dragón
        • El hombre eterno
        • El vigilante de noche
        • El clérigo
        • El rincón más oscuro
        • Kaiju, la bestia.
        • Diablo
        • …a hierro muere
    • Català
      • L’evangeli desaparegut
      • La Neska
      • El somriure de la Nahia
      • El ramat
      • Tu decideixes
      • La bala que no senti arribar
      • El vigilant de nit
      • El racó més fosc
      • Kaiju, el monstre
      • …d’espasa té de morir
    • English
      • Kaiju, the monster
      • Evil Tramp
      • …dies by the sword.
  • Lecturas
    • Muerte sin resurrección (Roberto Martínez Guzmán)
    • La arena del reloj – Mayte Esteban
    • 50 palos – Pau Donés
    • Un café a las seis – Pilar Muñoz
    • Leyendas de la Tierra límite : Las Tierras Blancas
    • Un cadáver muy frío – Ana Bolox
    • Lectores aéreos – Gabriella Campbell
    • Un hotel en ninguna parte – Mónica Gutiérrez
    • Siete libros para Eva – Roberto Martínez Guzmán
    • El silbido de la serpiente
  • Bibliografía
    • El autor
    • 50/30 Historias para el camino
    • La librería a la vuelta de la esquina
  • Agradecimientos
  • Política de privacidad

Aia

El somriure de la Nahia

18 diciembre, 2017 by JAP Vidal 6 comentarios

– Et recordes de mi? – li pregunto.
– Sí.
– I qui sóc?

Tinc molt interès, fins i tot por, per escoltar la resposta. Què contestarà? Qui sóc jo per a ella? Què significo jo per a aquesta noieta?

– Tu ets el meu Olentzero!
– Com?
– Sí! Ets l’Olentzero!

I de nou aquest somriure dibuixat al seu bonic rostre. El mateix amb el que va fer caure el mur de la meva amnèsia anys enrere. Desitjo contestar-li, dir-li que no, que no sóc el seu Olentzero, que només pretenc ser el seu àngel de la guarda, algú que la vol com si fos la seva filla, potser més. Però no puc mentir-li perquè una mica de raó sí que té.

Torno a aquells temps foscos, quan la societat va aconseguir envilir-me, convertir-me en una persona desconfiada. L’olentzero s’havia convertit pels nens en un vell borratxo. Els petits reien de la meva figura i pels grans no era més que un ésser llegendari a punt de estimbar-se pel barranc de l’oblit. Això era el que jo més desitjava, ser esborrat de la memòria de la societat i que em deixessin tranquil. No volia saber res d’aquella civilització insana, podrida, i buida de motius per seguir endavant. Temia convertir-me en un reflex d’ells i vaig decidir allunyar-me per viure en solitud, a la muntanya. No obstant això, fugint de la podridura vaig caure en ella. Em vaig convertir en un ser esquerp, fosc. Passava els llargs hiverns tancat a la meva cabanya, bevent i tapant-me amb moltes mantes perquè ni tan sols tenia forces per alimentar el foc de la xemeneia. Quan el temps millorava, sortia de nit per a udolar a la lluna com fan els llops, els únics éssers amb els quals simpatitzava. No sé quants anys vaig passar allà, amagat. Un dia de cru hivern, es va obrir la porta de la meva cabanya, omplint de neu tota l’estança. La llum gèlida va envair amb el seu gris plom la foscor i em va trobar adormit, tapat amb deu mantes i amb el foc de la llar mort. Vaig obrir els ulls i vaig descobrir la silueta d’una lloba, quieta sota el marc de la porta. No vaig sentir por perquè em vaig adonar que era un senyal.

– Maritxu, mare – vaig murmurar al fred.

La lloba va esperar fins que em vaig incorporar, després em va guiar pel bosc, entre fajos i grèvols, durant hores, fins arribar a  la Creu de Pagoeta. Allà em va abandonar, ens acostàvem massa al territori dels humans. La resta del camí el vaig fer sol, entre bels i sons de cascavells que es sentien des dels prats propers. Vaig caminar un parell d’hores fins a arribar al “caserío”. Allà m’esperaven la meva mare i la meva germana, la meva família, la meva pròpia bandada.

– Et necessitem. – va dir la meva mare.

Elles em van afaitar la barba, llarga i bruta, em van netejar i em van ensenyar a tornar a viure i, a la seva manera, em van omplir d’amor. No obstant això, trobava a faltar alguna cosa. Jo ja no recordava qui era abans de fugir al bosc. I elles no m’ho volien dir.

– Quan arribi el moment, ho recordaràs. – em deia la meva mare.
– I si no arriba mai aquest moment?
– Arribarà. – afirmava amb rotunditat la meva germana.

Van passar anys. Va arribar a la familia una nova Maritxu, la petita, tot cor i cervell. Jo vaig recobrar l’alegria de viure, la il·lusió. Però seguia sense ser jo, sense el meu passat, encara que amb prou feines ho trobava a faltar, tenia una família que m’omplia… o gairebé. Fins que va arribar la Nahia.

Un dia vaig rebre una trucada.

– Et necessitem. – va dir una veu de l’associació d’acolliment.

Se’m va posar la pell de gallina. Vaig recordar la vegada anterior quan la meva mare i la meva germana em van ajudar a renéixer amb aquelles mateixes paraules. Vaig saber al moment que, de nou, es tractava d’un senyal. Em vaig acostar a l’associació el més ràpid que vaig poder.

Era un nadó, una nena de pocs mesos de vida, la Nahia. Em va mirar… i em va somriure. De sobte vaig notar una gran energia dins meu, una escalfor  que es va anar escampant des del meu cor per tot el meu cos. En aquell moment vaig recordar qui era jo,  i ja no ho oblidaré mai.

La meva etapa amb la Nahia va durar poc, el temps just per reconstruir el trencaclosques de la meva vida. Després se’n va anar perquè així havia de ser, però no gaire lluny. Així, la seva llum m’il·lumina com un far cada nit i pot regalar-me el seu somriure cada vegada que ve a visitar-me.

No he tornat a ser l’olentzero, no almenys com s’espera del vell carboner que porta regals. Perquè ja hi ha uns altres que fan el mateix sense cap més exigència que unes butxaques agraïdes. No obstant això, per a la Nahia i per  a aquells que encara creuen en mi, jo sóc i seré sempre l’Olentzero, amb O majúscula.

 

Olentzero joan zaigu
mendira lanera
intentzioarekin
ikatz egitera.
Alditu duenean
Jesus jaio dela
lasterka etorriko da
berri ona ematera.
Horra, horra
gure Olentzero.
Pipa hortzetan duela
eserita dago.
Kapoiak ere baitu
arrautzatxoekin
bihar meriendatzeko
botila ardoekin.
Olentzero guria
ezin degu ase
bakarrik jan dizkigu
hamar txerri gazte.
Saieski ta solomo
majina bat heste
Jesus jaio da eta
kontsola zaitezte.
Olentzero buru handia
entedimentuz jantzia,
bart arratsean
edan omen du
bost arroako zahagia.
Bai urde tripa handia!

Publicado en: Català, Relatos Etiquetado como: Aia, Català, Euskadi, Ficción, Olentzero

La sonrisa de Nahia

18 diciembre, 2017 by JAP Vidal Deja un comentario

– ¿Te acuerdas de mí? – le pregunto.
– Sí.
– ¿Y quién soy?

Tengo mucho interés, incluso miedo, por escuchar la respuesta. ¿Qué contestará? ¿Quién soy yo para ella? ¿Qué significo yo para esa jovencita?

–  ¡Tú eres mi Olentzero!
– ¿Cómo?
– ¡Sí! ¡Eres el Olentzero!

Y de nuevo esa sonrisa dibujada en su bonito rostro. La misma con la que derribara el muro de mi amnesia años atrás. Deseo contestarle, decirle que no, que no soy su Olentzero, que simplemente pretendo ser su ángel de la guarda, alguien que la quiere como si fuera su hija, quizás más. Pero no puedo mentirle porque algo de razón sí tiene.

Regreso a aquellos tiempos oscuros, cuando la sociedad consiguió envilecerme, convertirme en una persona desconfiada, incluso osca. El olentzero se había convertido para los niños en un viejo borracho. Los pequeños se reían de mi figura y para los mayores no era más que un ser legendario a punto de despeñarse por el barranco del olvido. Eso era lo que yo más deseaba, ser borrado de la memoria de la sociedad y que me dejaran tranquilo. No quería saber nada de aquella civilización insana, podrida, vacía de motivos para seguir adelante. Temía convertirme en un reflejo de ellos y me alejé para vivir en soledad, en la montaña. Sin embargo, huyendo de la podredumbre caí en ella. Me volví un ser huraño, oscuro. Pasaba los largos inviernos encerrado en mi cabaña, bebiendo y tapándome con muchas mantas porque ni siquiera tenía fuerzas para alimentar el fuego de la chimenea. Cuando el tiempo mejoraba, salía de noche para aullar a la luna como hacen los lobos, los únicos seres con los que simpatizaba. No sé cuantos años pasé allí, escondido. Un día de crudo invierno, se abrió la puerta de mi cabaña, llenando de nieve toda la estancia. La luz gélida invadió con su gris plomizo la oscuridad y me encontró dormido, tapado con diez mantas y con el fuego del hogar apagado. Abrí los ojos y descubrí la silueta de una loba, quieta bajo el marco de la puerta. No sentí miedo porque me di cuenta de que era una señal.

– Maritxu, ama – susurré al frío.

La loba esperó hasta que me incorporé, luego me guió por el bosque, entre hayas y acebos, durante horas, hasta alcanzar la Cruz de Pagoeta. Allí me abandonó, nos acercábamos demasiado al territorio de los humanos. El resto del camino lo hice solo, entre balidos, mugidos y cascabeles que sonaban desde los prados cercanos. Caminé un par de horas hasta llegar al caserío. Allí me esperaban mi ama y mi hermana, mi familia, mi manada.

– Te necesitamos. – dijo mi ama.

Ellas me afeitaron la barba, larga y sucia, me limpiaron y me enseñaron a vivir de nuevo y, a su manera, me colmaron de amor. Sin embargo, me faltaba algo. Yo ya no recordaba quién era antes de huir al bosque. Y ellas no me lo querían decir.

– Cuando llegue el momento, recordarás. – me decía mi ama.
– ¿Y si jamás llega ese momento?
– Llegará. – afirmaba con rotundidad mi hermana.

Pasaron años. Llegó la nueva Maritxu, todo corazón. Yo recobré la alegría de vivir, la ilusión. Pero seguía sin ser yo, carecía de mi pasado, aunque apenas lo echaba de menos, tenía una familia que me llenaba… o casi. Hasta que llegó Nahia.

Un día recibí una llamada.

– Te necesitamos. – dijo una voz de la asociación de acogida.

Se me puso la piel de gallina. Recordé la vez anterior cuando mi ama y mi hermana me ayudaron a renacer con aquellas mismas palabras. Supe al momento que, de nuevo, se trataba de una señal. Me acerqué a la asociación lo más rápido que pude.

Era un bebé, una niña de pocos meses de vida, Nahia. Me miró… y me sonrió. De repente noté una gran energía sobre mi pecho, un calor que se esparció desde mi corazón por todo mi cuerpo. En ese momento recordé quién era yo, ya no lo olvidaré jamás.

Mi etapa con Nahia duró poco, lo justo para reconstruir el rompecabezas de mi vida. Después marchó porque tenía que hacerlo, pero no muy lejos. Así, su luz me ilumina como un faro cada noche y puede regalarme su sonrisa cada vez que viene a visitarme.

No he vuelto a ser el olentzero, no al menos como se espera del viejo carbonero que trae regalos. Para eso están otros que hacen lo mismo sin más exigencia que unos bolsillos agradecidos. Sin embargo, para Nahia y para aquellos que siguen creyendo en mi, soy y seré siempre el Olentzero, con «O» mayúscula. 

Olentzero joan zaigu
mendira lanera
intentzioarekin
ikatz egitera.
Alditu duenean
Jesus jaio dela
lasterka etorriko da
berri ona ematera.
Horra, horra
gure Olentzero.
Pipa hortzetan duela
eserita dago.
Kapoiak ere baitu
arrautzatxoekin
bihar meriendatzeko
botila ardoekin.
Olentzero guria
ezin degu ase
bakarrik jan dizkigu
hamar txerri gazte.
Saieski ta solomo
majina bat heste
Jesus jaio da eta
kontsola zaitezte.
Olentzero buru handia
entedimentuz jantzia,
bart arratsean
edan omen du
bost arroako zahagia.
Bai urde tripa handia!

Publicado en: Castellano, Relatos Etiquetado como: Aia, Castellano, Euskadi, Ficción, Olentzero

Copyright © 2026 · Infinity Pro on Genesis Framework · WordPress · Acceder

Utilizamos cookies propias y de terceros para garantizar el funcionamiento de la web, medir su uso y mejorar nuestros servicios. Puede aceptar todas las cookies, rechazar las no necesarias o configurar sus preferencias. Política de cookies

Configurar cookies

Necesarias para que la web funcione correctamente. No se pueden desactivar desde este panel.

Ayudan a medir el uso del sitio y mejorar sus contenidos.

Permiten publicidad, medición de campañas o personalización de anuncios.

Guardan preferencias o permiten contenido externo no necesario.