El somriure de la Nahia

– Et recordes de mi? – li pregunto.
– Sí.
– I qui sóc?

Tinc molt interès, fins i tot por, per escoltar la resposta. Què contestarà? Qui sóc jo per a ella? Què significo jo per a aquesta noieta?

– Tu ets el meu Olentzero!
– Com?
– Sí! Ets l’Olentzero!

I de nou aquest somriure dibuixat al seu bonic rostre. El mateix amb el que va fer caure el mur de la meva amnèsia anys enrere. Desitjo contestar-li, dir-li que no, que no sóc el seu Olentzero, que només pretenc ser el seu àngel de la guarda, algú que la vol com si fos la seva filla, potser més. Però no puc mentir-li perquè una mica de raó sí que té.

Torno a aquells temps foscos, quan la societat va aconseguir envilir-me, convertir-me en una persona desconfiada. L’olentzero s’havia convertit pels nens en un vell borratxo. Els petits reien de la meva figura i pels grans no era més que un ésser llegendari a punt de estimbar-se pel barranc de l’oblit. Això era el que jo més desitjava, ser esborrat de la memòria de la societat i que em deixessin tranquil. No volia saber res d’aquella civilització insana, podrida, i buida de motius per seguir endavant. Temia convertir-me en un reflex d’ells i vaig decidir allunyar-me per viure en solitud, a la muntanya. No obstant això, fugint de la podridura vaig caure en ella. Em vaig convertir en un ser esquerp, fosc. Passava els llargs hiverns tancat a la meva cabanya, bevent i tapant-me amb moltes mantes perquè ni tan sols tenia forces per alimentar el foc de la xemeneia. Quan el temps millorava, sortia de nit per a udolar a la lluna com fan els llops, els únics éssers amb els quals simpatitzava. No sé quants anys vaig passar allà, amagat. Un dia de cru hivern, es va obrir la porta de la meva cabanya, omplint de neu tota l’estança. La llum gèlida va envair amb el seu gris plom la foscor i em va trobar adormit, tapat amb deu mantes i amb el foc de la llar mort. Vaig obrir els ulls i vaig descobrir la silueta d’una lloba, quieta sota el marc de la porta. No vaig sentir por perquè em vaig adonar que era un senyal.

– Maritxu, mare – vaig murmurar al fred.

La lloba va esperar fins que em vaig incorporar, després em va guiar pel bosc, entre fajos i grèvols, durant hores, fins arribar a  la Creu de Pagoeta. Allà em va abandonar, ens acostàvem massa al territori dels humans. La resta del camí el vaig fer sol, entre bels i sons de cascavells que es sentien des dels prats propers. Vaig caminar un parell d’hores fins a arribar al “caserío”. Allà m’esperaven la meva mare i la meva germana, la meva família, la meva pròpia bandada.

– Et necessitem. – va dir la meva mare.

Elles em van afaitar la barba, llarga i bruta, em van netejar i em van ensenyar a tornar a viure i, a la seva manera, em van omplir d’amor. No obstant això, trobava a faltar alguna cosa. Jo ja no recordava qui era abans de fugir al bosc. I elles no m’ho volien dir.

– Quan arribi el moment, ho recordaràs. – em deia la meva mare.
– I si no arriba mai aquest moment?
– Arribarà. – afirmava amb rotunditat la meva germana.

Van passar anys. Va arribar a la familia una nova Maritxu, la petita, tot cor i cervell. Jo vaig recobrar l’alegria de viure, la il·lusió. Però seguia sense ser jo, sense el meu passat, encara que amb prou feines ho trobava a faltar, tenia una família que m’omplia… o gairebé. Fins que va arribar la Nahia.

Un dia vaig rebre una trucada.

– Et necessitem. – va dir una veu de l’associació d’acolliment.

Se’m va posar la pell de gallina. Vaig recordar la vegada anterior quan la meva mare i la meva germana em van ajudar a renéixer amb aquelles mateixes paraules. Vaig saber al moment que, de nou, es tractava d’un senyal. Em vaig acostar a l’associació el més ràpid que vaig poder.

Era un nadó, una nena de pocs mesos de vida, la Nahia. Em va mirar… i em va somriure. De sobte vaig notar una gran energia dins meu, una escalfor  que es va anar escampant des del meu cor per tot el meu cos. En aquell moment vaig recordar qui era jo,  i ja no ho oblidaré mai.

La meva etapa amb la Nahia va durar poc, el temps just per reconstruir el trencaclosques de la meva vida. Després se’n va anar perquè així havia de ser, però no gaire lluny. Així, la seva llum m’il·lumina com un far cada nit i pot regalar-me el seu somriure cada vegada que ve a visitar-me.

No he tornat a ser l’olentzero, no almenys com s’espera del vell carboner que porta regals. Perquè ja hi ha uns altres que fan el mateix sense cap més exigència que unes butxaques agraïdes. No obstant això, per a la Nahia i per  a aquells que encara creuen en mi, jo sóc i seré sempre l’Olentzero, amb O majúscula.

 

Olentzero joan zaigu
mendira lanera
intentzioarekin
ikatz egitera.
Alditu duenean
Jesus jaio dela
lasterka etorriko da
berri ona ematera.
Horra, horra
gure Olentzero.
Pipa hortzetan duela
eserita dago.
Kapoiak ere baitu
arrautzatxoekin
bihar meriendatzeko
botila ardoekin.
Olentzero guria
ezin degu ase
bakarrik jan dizkigu
hamar txerri gazte.
Saieski ta solomo
majina bat heste
Jesus jaio da eta
kontsola zaitezte.
Olentzero buru handia
entedimentuz jantzia,
bart arratsean
edan omen du
bost arroako zahagia.
Bai urde tripa handia!