Va sentir uns passos acostant-se amb decisió per la seva esquena. Va comprendre ràpidament que aquell no era bon moment per aixecar el got que el barman acabava de deixar damunt de la barra. Aquesta vegada el glop hauria d’esperar. Els negocis per davant del plaer. Qüestió de prioritats. Més encara quan els negocis es converteixen en el millor dels plaers. Sí, perquè res li venia més de gust al Joe que trencar-li la cara al primer fill de puta que s’atrevís a atacar-li per l’esquena. Es va girar just al moment en el que el pobre beneit aixecava el braç dret amb la idea de deixar-ho caure amb tota la seva força sobre el seu cap. En Joe no dubtava que l’ampolla buida de “White Horse” que aquell imbècil sostenia tingués un altre propòsit que no fos obrir-li el crani. El cas és que l’imbècil en qüestió s’havia vist sorprès amb el braç alçat i deixant el seu flanc dret completament exposat. Fins a l’empunyadura. El punyal es va introduir entre les seves costelles amb la mateixa facilitat amb la qual s’enfonsaria en el pastís de carn de l’àvia Rose. L’imbècil va deixar anar l’ampolla. Es va portar les mans a la ferida i va caure sobre els seus genolls. La sang no va trigar a escampar-se pel terra, barrejant-se amb les miques de l’ampolla trencada. Va extreure el punyal i va netejar la fulla en la jaqueta de l’imbècil, que encara es trobava de genolls, negant el seu fatal i precisa destinació. El Joe ho observava divertit, assaborint el plaer que sempre li envaïa quan manava una nova ànima a l’infern “Satanàs, amb tots els malparits que t’envio, espero que quan et visiti em tractis com em mereixo”. Es va asseure de nou i ara sí, es va prendre el glop que esperava pacientment damunt de la barra. No obstant això, el tequila se li va ennuegar a l’altura de la gola amb l’última ranera del moribund. Una darrera paraula. Després el silenci.
En Joe es va girar ràpidament. Els seus ulls volien confirmar el que les seves oïdes acabaven de sentir. En el rictus d’aquell babau va trobar el somriure beneit que confirmava que no havia escoltat malament. Aquella darrera paraula s’havia tancat sobre el seu cor com un puny de pedra. Va sortir corrent del bar com a ànima que porta el Diable. El barman no es va atrevir a apuntar en el seu compte aquell got de tequila. Va tenir el bon judici d’evitar recordar-li-ho al Joe la propera vegada que vingués a oblidar les penes. Mentre conduïa a tota velocitat cap a la casa de la seva exdona, en Joe va maleir la seva estupidesa. Com havia estat tan ruc com per a pensar que no descobririen mai el seu secret. Hauria d’haver sabut que algun dels seus molts enemics trobaria finalment el seu únic punt feble. Mai va ser conscient que, encara que ell menyspreés la mort, hi havia un ésser al que ell no suportaria mai veure patir. Va córrer com no recordava haver-ho fet mai. “Com es pot ser tan cruel”, “És impossible, segur que és un farol”. Incredulitat, esperança, terror, tots aquests pensaments es barrejaven en la coctelera del seu cap.
I per fi ho va descobrir. Va obrir la porta de la casa de la seva exdona amb una clau que ella no sabia que ell tenia. No va fer cas dels dos cossos sense vida que va haver de sortejar per poder entrar a la petita habitació. Va obrir la porta i allí estava. “Desi”. L’amenaça s’havia complert. El seu caparró girat de forma antinatural cap a l’esquena feia evident que algun indesitjable li havia trencat el coll a aquella pobra criatura innocent. Algú havia deixat anar que el seu taló d’Aquil·les no era la seva exdona, a la qual havien rebentat el cervell, igual que havien fet amb el pusil·lànime del seu amant. No, realment, la nineta dels seus ulls era “Desi”, aquella criatura de pelatge blanc i marró que no havia volgut quedar-se quan es va separar de la seva dona. Li havia dolgut prendre aquella decisió, però va creure que així els seus enemics mai descobririen la seva feblesa. Que ximple va ser. Ara, el pobre “hamster” descansava en pau en el fons de la seva gàbia i ell no descansaria fins a venjar la seva mort. Ja se sap que qui amb espasa mata…
Deja una respuesta